A la tardor de l’any 2017 no només una majoria de catalans estàvem a punt de poder-ho canviar tot, impulsant una nova Constitució… En aquells temps convulsos, al Congrés i al Senat de l’Estat monàrquic, també denominat democràcia parlamentària, es va aprovar una llei que passava a tenir molta transcendència: la Llei 9/2017, que passava a regular els contractes del sector públic. I el que sé de rellevant sobre aquesta llei és que, com a ponent hi va intervenir un ebrenc, el diputat Ferran Bel; i que van ser les esmenes acceptades a Podemos les que van introduir els punts més exigents, que ara comentaré.
Col·loquialment, el diputat i economista tortosí em deia, temps després, que aquesta llei es feia per regular el descontrol que la Comissió Europea havia detectat en la contractació pública de l’Estat, pensant sobretot en les grans empreses. Era una llei que volia garantir la transparència i acabar amb la corrupció regulant-ho tot de forma molt precisa i detallada. I en aquest context, l’aportació del partit de Pablo Iglesias va ser situar els interventors, també, els municipals de qualsevol ajuntament, com els que tenien i tenen la responsabilitat, fins i tot, penal, de garantir que un contracte compleix escrupolosament amb la llei.
Cinc anys després, aquesta llei, o determinats articles, apareix a la vida quotidiana de qualsevol autònom o petita empresa que treballi amb l’Administració. És una llei que no permet fer dos contractes de 15.000 €, només en permet un. Si a un Ajuntament li cal contractar serveis, per 15.000 € dos vegades, sigui el mateix any o en dos anys consecutius, no ho pot fer. I això provoca que si un any una ramaderia o una orquestra ho ha fet bé a les festes majors, l’any següent no poden repetir.
La llei és tant omnipresent que te la trobes a tot arreu. Un institut de secundària, per exemple, no pot contractar una mateixa empresa de neteja. Milers d’autònoms i empreses menudes saben perfectament de què parlo. La sortida del col·lapse (econòmic i de serveis) que s’està provocant seria convocar concursos públics, i a mi això em sembla perfecte. Però en àmbits tant menuts això costa anys en el millor dels casos.
El que no entenc és la posició numantina, i, sovint, contradictòria, dels nous “homes i dones de negre” que aquesta llei ha creat. Són funcionaris habilitats, i pocs, de carrera, que acaben tenint un poder que no els correspon. Manen més que els alcaldes i governs municipals, que a la pràctica els han cedit la sobirania per no caure en prevaricació quan hi ha un informe en contra.
Dic que la posició és numantina i contradictòria perquè un mateix servei, sigui la contractació d’una orquestra, una ramaderia o una cobertura de servei públic, és regulada de forma diferent segons l’interpreta cada tècnic municipal. Em diuen que amb una reforma dels contractes menors això es podria millorar, però mentrestant cadascun d’ells interpreta la llei a la seua manera, i tampoc tenen un portal de la transparència on expliquen com actuar, ni creen prototips de com fer-ho bé. Informen que no, i després de fitxar, al pàdel.
I el resultat és que la immensa majoria dels proveïdors que ho volen fer bé no troben resposta a la pregunta que se’n desprèn: “Com s’han de fer les coses d’acord amb la normativa per a fer-les bé”? Silenci. Millor no fer-les. I el que sí que hi ha -com he pogut contrastar- és que, quan es troben un cop a l’any, i habitualment, a Canàries, molts d’ells es riuen de les mil situacions i anècdotes que el dia a dia genera. Fins i tot un d’ells deia literalment això: “A mi el que l’alcalde faci no m’importa gens. Aquí el que és important és que el meu patrimoni i el de la meua família no es vegi afectat, perquè al capdavall soc jo el responsable penal de qualsevol contracte”.
Bé. En una època en la qual tothom es dedica a salvar el seu propi cul, puc entendre -sense compartir-ho- que s’opti per l’interès propi en lloc de pensar en els ciutadans i els serveis públics. Però cal atrevir-se a aixecar la veu i dir que aquesta llei està generant un col·lapse i s’ha de revisar per tal que no paguin justos per pecadors. S’ha demostrat que no ha servit per al que va ser creada, i sí, per a generar aturats.
I el que sí que demanaria a aquests senyors de negre és que, en lloc de situar-se al búnquer del no, fins i tot quan tenen dubtes, prioritzin la seua responsabilitat de servidors públics; i que expliquin com s’ha de fer de la forma més coherent i igualitària possible, posant-se d’acord i creant un estàndard. Perquè els autònoms i empreses menudes que treballen donant servei públic a les institucions públiques no són els seus enemics, ni són pecadors, ni corruptes o estafadors per definició.
I arran del que ha passat aquesta setmana, també els vull fer aquesta reflexió. Em refereixo a la notícia més espectacular, en anys, que he conegut: “Un càrtel -màfia-” de les 6 empreses constructores més importants de l’Estat ha estat falsejant durant 25 anys els concursos públics de l’Estat en la construcció de carreteres (autovies i autopistes), hospitals, dessaladores i tota la gran obra pública.
Un escàndol que, en xifres Google, té aquests números: Sacyr factura 11.000 milions d’euros en un any, Acciona, 7.000; FCC, 1.200; Dragados, 900 (que serien 13.000 ME si parlem d’ACS), i OHLA, 600. En total, 20.000 milions d’euros anuals, que multiplicats per 25 anys de frau, resulten 500.000 ME. Saben els interventors dels ajuntaments menuts quant els han imposat de multa la Comissió Nacional de Valors? Sí que ho saben: 203 milions euros, menys del 0,01 % del que s’ha facturat.
M’agradarà comprovar com actuaran davant d’aquest fet altres servidors públics vinculats als nostres estimats interventors (i dic estimats, no amb ironia, sinó perquè també són població local, com la resta dels humans; i perquè estic segur que els més ben preparats, també, amb criteri, sí que aposten pel servei públic), com el cas dels jutges d’instrucció, els fiscals garants de la legalitat, o fins i tot advocats de l’Estat?
Perquè la paradoxa és molt clara: es crea una llei, sobretot per a aturar les grans empreses, i el que s’aconsegueix és col·lapsar els més menuts. I els grossos continuen amb la seua festa, que ja porta segles de saqueig. I una cosa més que necessito dir: si a Sandro Rosell el van tancar a la presó preventivament, quants consellers delegats i directius de les sis grans constructores (també, Florentino, que Dragados és d’ACS) creuen que aniran ara a la presó, o deixaran de facturar? Això només s’acaba amb una revolució.
