El relat fictici del Gènesi diu explícitament que els “primers” habitants del planeta, Adam i Eva (o Eva i Adam), es van vestir (tapar el sexe) amb fulles de figuera que resultaven molt amples per cobrir-se les “vergonyes”. Però els paleoantropòlegs postulen una altra teoria. Es fonamenta en l’existència dels polls (Pediculus humanus) i de la seva parasitosi en el cos dels humans. Arriba a la conclusió que els homes i les dones primitius es van començar a vestir (tapar-se) fa uns setanta mil anys per a protegir-se dels diminuts insectes sense ales.
Un abismal salt en el temps porta als primers calçotets de la història, fets de pell de cabra. La data és de fa uns cinc mil anys. L’usuari descrit: un pastor (Ötzi, l’home de gel, “la Mòmia de Hauslabjoch”) de la glacera dels Alps italians. La troballa (1991) del seu cadàver ben conservat així ho certifica. Pel que sembla, la primera peça femenina íntima data, més o menys, del mateix temps, però la seva localització la situa a l’antic Egipte. La utilitzaven les dones de classe alta per a diferenciar-se d’aquelles que eren esclaves. Aquest model era una túnica prima de lli que anava des dels pits fins als turmells.
L’evolució del calçotet (passant pels calçons) no va tenir grans canvis fins que durant la II Guerra Mundial, i per motius d’escassetat de material, aquesta peça íntima es va escurçar i d’allí… als eslips amb diferent matèria primera (lli, llana, cotó, làtex, licra …) i els dissenys actuals.
El calçons femenins els va posar de moda, a mitjans del segle XVI, Caterina de Mèdici (l’esposa d’Enric II, el rei de França). Amb la finalitat de fer més lleuger muntar a cavall sense ensenyar les parts íntimes.
Amb la Revolució Francesa, a finals del segle XVIII, la roba íntima femenina va patir un canvi radical, atès que es van començar a reconèixer problemes de salut associats a l’ús de les peces interiors de l’època. Es va comprovar que les cotilles provocaven desmais, avortaments, dolor a les costelles i reduïen la capacitat pulmonar. Pot ser Maria Antonieta d’Àustria (l’esposa “versallesca” de Lluis XVI) va patir ja la sensació d’ofec de la cotilla abans de passar per la guillotina. Tot i estilitzar la figura femenina, la cotilla va ser una completa tortura per a les dones que la utilitzaven.
Però l’explosió de l’ús i del disseny de la roba íntima femenina (llenceria) va ser a les acaballes del segle XIX. Malgrat que a principis del segle XX la moral burgesa va reforçar el control sobre el cos de la dona de la classe alta. Pocs anys després, la roba interior femenina es va començar a sofisticar i fer-se més sensual. El moviment hippy va influir en els anys seixanta i la llenceria va perdre importància i es va imposar anar còmode. Tanmateix, a mesura que passava el temps (anys setanta-vuitanta), la llenceria femenina es tornava a dissenyar amb tocs de sensualitat a la vegada que es fabricava amb materials suaus que s’adaptaven millor al cos. En l’actualitat es pot dir que el gran avenç de la roba íntima és que prima la comoditat.
L’últim debat a les xarxes (quant a moda) l’ha generat la marca australiana BONDS ©. Tot i que fa referència als models no binaris en biquinis i no a la roba interior pròpiament dita. La firma “aussie” des de fa uns anys impulsa la moda inclusiva en totes les seves col·leccions.
Per estar informat/documentat del que s’escriu en aquest article, es pot visitar l’exposició El cos vestit. Siluetes i moda (1550-2015) al Museu del Disseny, a Barcelona. A no ser que Madrid DF a hores d’ara ja ho hagi ubicat a IFEMA.
Salut ebrencs… i sempre a la moda!
