Extermini

El 5 d’agost de 1938, ara fa vuitanta-quatre anys, es complien onze dies de l’inici de la Batalla de l’Ebre. Ningú imaginava que encara quedaven 104 jornades sota les bombes.

Les tropes republicanes es posaven a la defensiva (els sapadors van fer trinxeres i deixaven sacs per omplir de terra i defensar-se millor), mentre que l’exèrcit insurrecte del general Franco aquell 5 d’agost preparava la primera contraofensiva, que va començar l’endemà.
La Brigada Lincoln descansava a Corbera d’Ebre, i moria Bob Merriman, una llegenda dels americans que van vindre a defensar la democràcia i lluitar contra el feixisme. Aquell dia havien bombardejat l’Ampolla.

Els testimonis de tants biberons (recordem que eren els joves de disset anys que van mobilitzar i enviar a l’Ebre, gairebé sense instrucció) expliquen detalls de com era el dia al capdavant. Assumpta Montallà en el seu llibre «115 dies a l’Ebre» exposa experiències dels protagonistes.

Recordar-los, és fer present la seva memòria i el reconeixement del valor i coratge en la defensa de la democràcia, del govern legítim, i contra el feixisme dels colpistes. En vuit dies els republicans van perdre més de 14.000 homes. Segons els «partes» de guerra, «cada dia a les 18.00 hores començaven els bombardejos de morter de 50» i «els 200 avions italians i alemanys llançaven diàriament 4.500 bombes».

«Els avions eren un malson», conta un biberó «però el pitjor era la calor i la set: havíem de guardar els orins a la cantimplora per beure».

Ara ens queixem de calor, però a les serres de Pàndols i Cavalls es va arribar a 40 graus, aquells dies. «La calor precipitava la descomposició dels cadàvers, i el tuf era insuportable», escriu en el seu diari un biberó.

Franco es va acarnissar, buscant l’aniquilació, la destrucció total. Fins i tot Hitler, en relació amb l’evolució de la Batalla de l’Ebre, va arribar a dir que no tenia ni idea d’estratègia militar, i qüestionava si havia fet bé donant-li suport.

Vuitanta-quatre anys després és ignominiós que Espanya sigui l’únic estat europeu (i el segon del món) on encara hi ha fosses amb enterraments anònims. Ja és hora, sense dilacions ni pal·liatius, de posar punt final a la vergonya del silenci. De mantenir un monument al mig del riu que es va bastir per enaltir els feixistes (quan es va fer el referèndum i es va guanyar, jo vaig escriure que calia fer un centre d’interpretació, i res no s’ha fet en tants anys).

Quan pensem en la calor que ens queda per passar, recordem la vida a les trinxeres. Ara que venen restriccions energètiques, pensem en la vida a la guerra. No cal anar a la d’Ucraïna, perquè és de l’única que se’n parla malgrat les més de trenta que estan actives arreu del món.

L’emergència climàtica ens assetja, i cap governant és capaç de prendre mesures dràstiques i contundents. Així que, hem de ser natros que ens hem de salvar: és el darwinisme del segle XXI. Si no, anem de cap a l’extermini (com buscava Franco)