Vostès diran: “I què és l’HOAC?”. No, no és un detergent, una pasta de dents o una pomada per curar els penellons. Si hi estan interessats, avui mateix -divendres 11 a la tarda-, a la Sala d’Actes de l’entitat Cristianisme i Justícia (carrer Llúria, 13, de Barcelona) hi ha un acte de commemoració de la creació, l’any 1946, d’aquesta, en català, Germanor Obrera d’Acció Catòlica, una història llarga de pensament i acció social i cristiana enmig del món obrer a Espanya, durant els temps convulsos de la postguerra franquista, de la transició política i de la complicada instauració d’una democràcia plena. Ja ho dic per endavant: res a veure amb sectes.
S’hi presentarà el llibre Ahora más que nunca. El compromiso cristiano en el mundo del trabajo, que han coordinat Teresa García Gómez i Abraham Canales Fernández, editat per Ediciones Hoac de Madrid, amb pròleg del Papa Francesc. Tres generacions de persones que van participar activament en aquesta organització obrera de base, fonamentada en la fe, explicaran la seva experiència i es passarà un audiovisual sobre aquests 75 anys de presència social, que han donat lloc a un gran debat -amb les consegüents polèmiques- entre Església i poder polític, entre fe religiosa i combat obrer i, en fi, entre Església, Estat i els partits d’esquerra, naturalment clandestins, sobretot, el Partit Comunista, el més actiu durant aquells anys i que veia l’HOAC com una competència directa en la captació de militants.
Tot això de l’HOAC ho va engegar per a tot Espanya -recordem, el 1946, temps de poques bromes, de fam, misèria i exilis- un personatge que es deia Guillem Rovirosa i Albet -que va néixer a Vilanova i la Geltrú, el 1897, i morí a Madrid, el 1964-, del qual ara es parla poc, però que durant els darrers vint anys de la seva vida va ser un actor fonamental en la dignificació del paper de l’Església (llavors dominada, amb l’Estat franquista, pel nacional-catolicismo), en la conscienciació del protagonisme del món obrer (llavors, pràcticament, en mans del “centralisme democràtic” dels comunistes) i en les capacitats transformadores reals de la classe obrera, tant al si de l’Església com de les estructures empresarials i de l’organització social en general.
Es dona la curiosa paradoxa que Rovirosa -home de pensament potent, que desfeia tòpics tant en el camp eclesiàstic com en el polític i econòmic, era vist amb molta reserva, sinó directament amb enemistat, tant per l’Estat i l’Església triomfants com pel Partit Comunista. Va ser tant així que ja es van encarregar, l’any 1957, de descavalcar-lo de la direcció de l’HOAC, com van saber i lamentar tots els que li feien costat, que van ser molts arreu d’Espanya.
A Catalunya, va ser molt estimat, perquè la gent senzilla veia que no era un fantasma que adoctrinava sobre justícia, obrerisme i religió però que es “pegava” una vida de “viva la virgen”. Al contrari, va assumir en el seu model de vida tot allò que veia encarnat en els “pobres de la terra”, desposseïts, abandonats, explotats i simple carn de canó laboral.
A les comarques de l’Ebre, es relacionava amb mossèn Manyà i amb els joves capellans que estudiaven al Seminari de Tortosa, i va crear amb ells -i amb laics d’aquestes terres, amb consciència obrera, política i religiosa- uns equips per a la transformació social i espiritual. Molta feina es va fer en aquest sentit, i hi ha documents i llibres que ho constaten.
El meu pare -de Vilanova, com ell- va ser amic i col·laborador seu, i en va escriure la biografia, publicada el 1977 a Editorial Pòrtic, amb el títol explosiu de Comunitarisme integral: la revolució cristiana dintre el poble. Ho recordo, jo, i ho recordo a tothom, perquè algú ho ha de fer, perquè si tot aquest món de compromís i de fe de base ha quedat silenciat, amagat i, quan ha convingut, manipulat, és per alguna cosa, perquè tant en l’estructura política, econòmica com eclesiàstica la Transició (1975-1980) va decidir, també, oblidar tot aquell testimoni com si no hagués existit.
