La setmana passada, concretament la matinada del 2 d’abril, marca el quart aniversari de la pèrdua de la meva estimada MARE. Quatre anys poden semblar una eternitat, però, en realitat, és com si fos ahir mateix que la vida comença a girar sense ella.
En aquests quatre anys he après una lliçó que ressona amb força: Com diuen el grup de música Txarango “la vida és tan fràgil, és tan fràgil estar aquí”, i mai sabem quan el nostre temps aquí s’acabarà.
En la voràgine del dia a dia, sovint ens enlluernem per les rutines i les preocupacions, oblidant-nos de valorar el present i els éssers estimats que tenim al nostre costat.
La pèrdua de la meva mare, ara fa quatre anys, m’ha recordat la importància de no donar res per fet i de viure cada moment amb gratitud i consciència.
La seva absència continua sent una presència constant a la meva vida, recordant-me que la vida és una preciosa joia que no s’ha de prendre mai per garantida. A través del dolor de la seva pèrdua, he après a valorar cada somriure, cada abraçada i cada moment compartit amb aquells que estimo.
Ara, en aquest quart aniversari, vull compartir aquesta reflexió amb tots vosaltres, perquè potser avui és la meva mare la que ja no està, però mai sabem què ens depara el demà. Que la seva memòria segueixi inspirant-me a abraçar el present amb tota la meva força i a estimar sense reserves, perquè en aquesta vida, els moments preciosos són allò que veritablement val la pena.
Que la pèrdua de la meva mare ara fa quatre anys sigui un recordatori per a tots nosaltres de valorar cada segon com si fos el més valuós, perquè, en realitat, ho és.
