Quan em truca el meu llegendari amic de la Ràpita, Eduard Sánchez, ja sé que hauré de fer memòria. Tot sovint em sorprèn amb preguntes com aquesta: “Saps on estàvem lo 18 d’octubre de 1988?”. Jo li acostumo a contestar: “Espera, que ara no hi caic”. I ell, que ho té tot apuntat, no falla: “Sí, home, a l’Ateneu, amb el senyor Bladé, que presentava un llibre seu i me’l va dedicar, per això tinc la fecha”
I fa un parell de setmanes em preguntava: “saps què va passar lo 23 de desembre de 1995?” Aquesta sí que la sabia i, ràpidament, vaig dir-li: “L’Arturo”. I ja va aprofitar, com en altres ocasions, per suggerir-me: “Ja faràs l’article!”.
Aquí va. Efectivament, el 23 de desembre de 1995 -ara fa vint-i-cinc anys- va morir, als 88 a Barcelona, el senyor Artur Bladé i Desumvila, escriptor, cronista i memorialista de la terra natal de Benissanet i de la Ribera d’Ebre, i dels seus exilis, a França i a Mèxic.
Vaig anar al seu funeral a Barcelona, el mateix dia de Nadal -amb Heribert Barrera, Albert Manent i tants d’altres familiars i amics- i vaig dir unes paraules, naturalment emocionades, davant les seves despulles, recordant els també vint-i-cinc anys de la nostra amistat.
Vaig fer-ne un article a Nou Diari, que s’editava des de Reus i Tarragona per a totes les contrades del sud, en què recordava -objectivament, però apassionadament- tot el que suposava per a mi la seva coneixença i el mestratge que exercia -i continua exercint- sobre les meves escriptures, que si no són “sagrades” no serà perquè no ho intenti.
S’acabava la vida terrenal d’un home, que no creia en la vida eterna del Més Enllà, però que en la vida temporal de l’Aquí, tot i patir, com tants de la seva generació, els horrors de guerres i allunyaments, va saber posar en aquest món un raig d’eternitat escrita que semblava baixar directament de les altures.
Ara el recordo, naturalment, amb enyorança, però amb la gratitud del que vaig aprendre d’ell i que roman en mi: el seu senyoratge cavalleresc, la seva enteresa davant tantes adversitats, la seva fidelitat a la terra, a la família i als amics, la seva dedicació a la cultura, a la literatura i a la història, que va tastar de ben a prop, sovint com a protagonista. També la seva esperança en el demà millor per a la humanitat i per a la nostra petita humanitat, tot i que, coneixedor de l’ànima humana, no es feia gaires il·lusions.
Què diria ara? Com es prendria aquesta guerra declarada contra el món per altres mitjans? No m’ho vull ni imaginar. Ben assegut a la seva butaca de fatigues escrites -on tantes vegades el vam visitar l’Eduard i jo-, arronsaria les espatlles, faria voleiar la seva mà dreta (com espantant un vol d’esparvers) i potser diria, com el seu mestre, Antoni Rovira i Virgili: “jo no amollo”.
Aquesta és la fe, encara que tingués tantes proves en contra, que ens traspassà, una fe que tants amics continuem mantenint viva i, en primer lloc, la dels seus familiars, amb el seu fill, Artur Bladé i Font (Benissanet, 1932) al capdavant, en aquest moment amb greus dificultats de salut.
