HomeOpinióFirmes setmanarilebre.catFa vuitanta anys, Lluís Companys

Fa vuitanta anys, Lluís Companys

Ai, Verge de la Cinta, ja fa vuitanta anys de l’afusellament del President de la Generalitat de Catalunya, Lluís Companys i Jover (El Tarròs, l’Urgell, 1883- Barcelona, 1940). Va ser tal dia com este dijous (15 d’octubre, Santa Teresa, de 1940), a dos quarts de set del matí, al Fossar de Santa Eulàlia, al castell de Montjuïc, de Barcelona, al crit de “Per Catalunya!”.
Va ser un dels líders més destacats d’ERC, advocat laboralista i sindicalista (director de La Terra, portaveu de la Unió de Rabassaires, capçalera que adoptà els anys 70 el sindicat Unió de Pagesos), va succeir com a president Francesc Macià (mort el Nadal de 1933), el primer de gener de 1934, i va haver de viure les circumstàncies difícils del 6 d’octubre de 1934, quan proclamà l’Estat Català dintre la Federació de Repúbliques Ibèriques, que el portà a ell, i al seu govern, a diverses presons espanyoles fins a les eleccions generals del febrer de 1936, de les quals sortí triomfant amb la victòria del Front d’Esquerres.

La victòria durà poc, perquè cinc mesos després -el 18 de juliol- esclatava la Guerra Civil. El que vingué després… en fi, qui ho va viure, fos jove o adult, suposant que visqui (ja en queden pocs), no ho ha pogut oblidar, i els que vam néixer després -si han tingut la sort de poder escoltar de pares i avis les seves penalitats- haurem pogut fer-nos una idea, molt aproximada, del que va ser aquella barbàrie entre estats, entre partits i exèrcits, amb el poble enmig, sacrificat.

Com va dir exactament Erich Hartmann (que ara mateix, ho sento, no sabria identificar): “La guerra és un lloc on joves que no es coneixen i no s’odien es maten entre si, per la decisió de vells que es coneixen i s’odien, però no es maten”.

Però a Companys i tants d’altres els van matar, no van, simplement, morir. Era el tràgic desenllaç de tres anys de guerra, derivada d’un segle ben bo de tensions socials, econòmiques i polítiques entre el centralisme i les nacions perifèriques, entre l’absolutisme borbònic i la democràcia popular, entre carlins i liberals, entre els poders de les cúpules financeres, eclesiàstiques i militars contra el proletariat empobrit i las classes obreres explotades per cacics agraris i grans magnats industrials, d’aquí i de fora, i tota aquesta tensió va dur a la lògica infernal d’acció- reacció -amb morts també per entremig-, fins que una part de l’exèrcit (que havia jurat fidelitat a la República), d’acord amb el feixisme i nazisme europeu, que ja arrencava dels anys vint, va decidir anar a la guerra a través del cop d’Estat. L’excusa va ser el comunisme, l’anarquisme, el separatisme i la maçoneria, i cal dir, però, mal que ens pesi, que aquests ideals ideològics i patriòtics, en molts casos, no van estar a l’altura dels reptes als quals s’enfrontaven.

Molt s’ha escrit sobre tot això, i sobre l’actuació tan complicada amb què es va trobar Companys, havent de fer front, als inicis del cop d’Estat, amb les accions incontrolades dels piquets revolucionaris, els quals, amb direcció política equivocada, no semblaven veure que donaven arguments a Franco per afermar la seva “Cruzada” entre la població.

Entre els biògrafs de Companys (Josep Benet, etc), em plau recordar el llibre Vida i mort del president Companys (Pòrtic, 1976), de l’historiador i polític Josep M. Poblet (Montblanc, 1897- Barcelona, 1980) i, en els darrers 25 anys, la tasca exhaustiva del professor Josep M. Figueres (Vilanova-Valls, 1950), que justament ahir, en el vuitantè aniversari, va presentar al Palau de la Generalitat el seu darrer treball sobre el president màrtir: Discursos de guerra, editat pel Memorial Democràtic.

Xavier Garcia
Xavier Garcia
Escriptor
ARTICLES RELACIONATS

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu aquí el vostre nom

1 + 9 =

Últimes notícies