Estic mirant les xarxes i em surt publicitat d’una aplicació que es diu Podimo. No sé què és. Hi ha dues persones assegudes en una mena de set amb núvols que les envolten. Les cares em resulten familiars, una d’elles és la influencer Laura Escanes i l’altra és l’actriu Blanca Suárez. Sembla que estiguin tenint una conversa entre amigues, però Laura té uns papers a les mans i m’adono que li està fent una entrevista a l’actriu. Quan acaba el clip de publicitat, em surt un anunci que diu “Subscriu-te 45 dies gratuïtament”. M’informo i veig que Podimo és una plataforma per escoltar pòdcasts, i alguns amb vídeo inclòs! Decideixo fer la subscripció, però acaben passant tres mesos i hi he entrat dos cops.
Ja fa un parell d’anys que vaig descobrir el pòdcast en els seus diferents formats i finalitats. N’hi ha de divulgació sobre la salut mental, de divulgació general, en format entrevistes, de reflexionar sobre qualsevol aspecte de la vida, o senzillament d’entreteniment. Tot i que he d’admetre que és un format que consumeixo habitualment, des de fa un temps, això no obstant, em dona la sensació que tothom en té un, de pòdcast. Des de marques de roba, associacions sense ànim de lucre, influencers, creadors de contingut o simplement persones, que fins ara no han tingut res a veure en l’àmbit de la comunicació, però que de sobte decideixen ‘fer un pòdcast’.
Però no només estan a Spotify, Podimo o les plataformes respectives, et surten a tot arreu: Instagram, X, TikTok. Perquè sembla que si no estàs a totes les xarxes socials és com si no existissis. D’aquesta manera, es seleccionen els fragments més interessants i intrigants i es publiquen a les xarxes perquè els vegis i pensis “Que interessant! Després el veuré”. La realitat, però, és que arriba un punt que acaba passant com en les sèries i pel·lícules, que n’hi ha tantes que no pots consumir-les totes.
Amb això no vull dir que aquests no siguin interessants, res més enllà. I no dubto a dir en veu alta que m’encanten i que els consumeixo diàriament. Ara bé, aquest auge, aquesta facilitat perquè hom, es dediqui al que es dediqui, opini el que opini, pugui crear-ne un em genera dubtes i contradiccions. Té tothom les habilitats comunicatives per fer-ho? Ens importa, realment, que les tingui o no? Estem disposats a consumir tota mena de contingut, independentment de la finalitat amb què es faci? Hi ha una finalitat divulgativa o bé una estratègia de màrqueting?
I arribats a aquest punt, fins i tot em pregunto: fem un pòdcast?
