HomeEntrevistesFerran Bel · “És important que els catalans no renunciem a ser...

Ferran Bel · “És important que els catalans no renunciem a ser rellevants a Madrid”

Ferran Bel, portaveu del PDeCat al Congrés dels Diputats.

 

Gabriel Rufián l’ha definit com un dels millors oradors del Congrés dels Diputats. No és una de les habituals ironies del portaveu d’ERC. Altres diputats i cronistes coincidixen en la qualificació. Els discursos de Ferran Bel (Tortosa, 1965) acostumen a ser tan enginyosos com desapercebuts pel gran públic. Els últims quatre diputats del PDeCat no acaparen titulars, però saben com practicar l’antiga tècnica Convergent de fer valdre el seu pes en or en cada negociació. Tant és així que després d’esta entrevista, Bel aconseguix un acord per a protegir la sanitat concertada catalana de la Llei Darias, que precisament té com a objectiu limitar els concerts sanitaris.

 

Com es veu des de Madrid la crisi al govern de la Generalitat?

Amb preocupació perquè genera inestabilitat a les institucions. A mi em semblaria un error que Junts sortís del Govern. Però vist el que ha passat l’última setmana i els posicionaments d’alguns dels seus dirigents, no sé com es pot administrar una continuïtat de Junts a l’executiu. Totes les situacions que han conduït a este punt em semblen una greu equivocació.

No creu que Junts té motius?

No ho sé, si en té. A mi em sembla bastant desencertat anunciar una moció de confiança al debat de política general sense haver-ho dit al president. És una deslleialtat incomprensible. Excepte si vols provocar que et facen fora. No s’entén…, i que això ho faça gent amb molt experiència política, menys.

Junts i ERC estan encallats perquè no poden compartir un full de ruta. El PDeCat en té?

Ara com ara, no. I un de comú i compartit, encara menys. Tu pots renunciar al teu projecte polític per a compartir un objectiu a curt termini, com va passar l’octubre del 2017. Una vegada ha passat, tots els partits constaten que la independència no s’assolirà en els pròxims anys, però no són prou honestos per a explicitar-ho públicament.

Com s’ha viscut a Madrid l’1 d’octubre?

No tenen gaire interès a recordar-lo. Segurament perquè no se senten orgullosos de l’actuació de l’Estat. La lectura que en fan és que, malgrat la repressió, el moviment independentista ha estat un cúmul de despropòsits i de no voler reconèixer la realitat.

Ja no veuen l’independentisme com una amenaça per a l’Estat?

No veuen l’actual govern de la Generalitat com una amenaça de res. Potser veuen altres governs autonòmics més bel·ligerants amb el Govern central. I no és una crítica, és constatar una realitat. En estos cinc anys no s’ha avançat en el procés d’independència perquè, segurament, no es podia fer.

Han descobert la fanfarronada?

És que no era ni una fanfarronada. Els partits a Catalunya coneixen quina és la realitat. L’altra cosa és què fan per a tenir més quota de poder. Junts creu que tant és qui governa a Madrid i que no cal negociar res. Esquerra en fa una lectura més realista. Com que no serem independents, igual que el PDeCAT, intenten ser més influents a l’Estat del qual formem part. Però, pel temor a què diran els altres, fan veure que no negocien. Esta situació ens està debilitant moltíssim a Catalunya respecte d’altres territoris.

Els alcaldes vau participar en el referèndum convençuts?

Segurament no vam ser prou exigents amb les dificultats que alguns intuíem que vindrien després. En el tema econòmic em sento més responsable. La hisenda catalana no estava preparada. El Govern espanyol va ser molt maldestre enviant la policia a atonyinar gent de bona voluntat que només volia votar. Era més útil i civilitzat tallar l’aixeta el dia 1 a la nit. Catalunya no estava preparada per a assumir recursos. Ara que han passat els anys, es pot fer una anàlisi crítica perquè, en el cas que torne a haver-hi l’oportunitat, no cometre els mateixos errors.

L’objectiu del Govern espanyol amb la taula de diàleg és desactivar l’independentisme?

Per a desactivar l’independentisme el Govern espanyol confia bastant en l’independentisme. Jo crec que el Govern espanyol vol donar la imatge que vol afrontar un problema. On falla és que no tenen una alternativa per a Catalunya, més enllà de l’anar fent.

Quin al·licient pot tenir Pedro Sánchez si no és garantir els suports parlamentaris d’ERC?

Evidentment, tenen l’al·licient de tenir uns suports parlamentaris, però sempre poden tenir l’avantatge de dir “jo soc dolent, però si no governo jo els que venen després són pitjors”.

I no n’abusen, d’això?

Segur que sí. Però això està inventat. És la teoria de la negociació. Pot passar que si es pensen que per a acordar no s’han de moure, perquè el qui ve és pitjor, potser això m’aboca al qui ve. Però com que a mi m’agrada fer política, i la política implica fer renúncies, penso que s’ha de perseverar en este model. El més còmode és mantindre’t en les teues posicions, i si acaba malament quedar-te tranquil. Però, a què has ajudat a millorar el bé comú?

Amb quatre diputats es pot ser influent?

Ho estem intentant. Sempre dic que, amb l’aritmètica actual, tinc més capacitat d’influència que amb els 16 diputats de CiU durant la majoria absoluta de Rajoy. Jo voldria més diputats, però hi ha temes que s’han aprovat gràcies als nostres quatre. També hem aconseguit contrapartides, com amb la reforma laboral, el primer decret de la guerra…

 

I qui són els seus interlocutors del Govern espanyol?

Acostumo a negociar directament amb els ministres. Després de l’última reforma de l’executiu s’ha reforçat molt el paper de Moncloa.

Es referix a la figura de Fèlix Bolaños, ministre de Presidència?

La interlocució amb ell és rellevant. Abans de ser ministre ja teníem una bona relació per a desencallar temes. Els grups parlamentaris també negocien, però quan negocies amb un govern s’acostuma a passar-los per sobre. Amb Unides Podem, el mateix. Tinc bona relació amb Pablo Echenique, però els temes de govern passen per la mateixa Yolanda Díaz.

I fora del Congrés, amb qui es reunix, a Madrid?

A Madrid et trobes amb moltes persones. Però també a Barcelona, on treballo dos dies cada setmana. Jo vinc de la tradició política de CiU, que ha estat molt permeable al país. Tenim molta interlocució amb el sector empresarial, sindical, del tercer sector, cultural… Esta interlocució a Madrid s’havia perdut els últims anys, i en l’últim any i mig s’està recuperant. Arran del procés semblava que els catalans no teníem res a fer-hi, a Madrid. Jo sempre insistixo a tots els catalans que siguen molt rellevants en el seus àmbits professionals en l’àmbit estatal. Els catalans històricament hem sigut els que hem remenat les cireres a les patronals o sindicats. És molt important que els catalans no renunciem a ser al capdavant d’entitats estatals, perquè el 95 % de la legislació que ens afecta es decidix a Madrid.

 

Tan a prop del poder, es noten les clavegueres de l’Estat?

Quan ets víctima, clar que es noten. Les perceps i a vegades els poses cara. També veus que moltes d’estes actuacions tenen autonomia pròpia i actuen al marge del govern de torn. Hi ha governs que les animen més o menys. Al PSOE, li ha faltat coratge i valentia per a actuar i voler arribar fins al final.

Algunes de les teues intervencions des del faristol s’han fet virals. Estàs gaudint més del teu paper d’orador que del d’alcalde?

En este sentit, sí. Quan ets alcalde tens un paper molt més executiu. Però que conste que el millor que li pot passar a algú que es dedica a la política és ser alcalde de la seua ciutat. Dit això, he de dir que em sento més còmode del que em pensava. També he de dir que tinc un sentiment de certa frustració, la situació que vivim a Catalunya fa que no estiga prou satisfet amb el resultat de la meua activitat.

Vol dir que sent que no se’l valora prou, a Catalunya?

No és un tema de valoració. És un tema que, si ets sents prou útil per a contribuir, el teu país tire endavant. Segurament on millor m’ho passo, al Congrés, és a les ponències i a les comissions, negociant i esmenant lleis. És una satisfacció veure al BOE una llei amb un article que hem redactat o negociat. Les intervencions que es fan virals, dissortadament, són les que menys utilitat política tenen. Una d’estes va ser quan em vaig jugar un dinar amb tots els diputats de la dreta si no parlaven de Catalunya a la campanya de les eleccions andaluses. Un dinar que tenia garantit que no pagaria. Però en aquella mateixa intervenció vaig posar de relleu dos temes importants que havíem aconseguit traure, com que els ajuts per a la instal·lació de plaques solars no tributessen IRPF i una modificació de la llei de propietat horitzontal. El primer el vaig improvisar i va tenir molt d’èxit mediàtic. Del que era realment important per a la gent no en va parlar ningú. És una mica frustrant.

Ha decidit què farà quan acabe la legislatura?

Sí. Les dificultats em van portar a tornar-me a presentar a esta legislatura. Però ara ja em vull reincorporar al meu despatx professional. També t’he de dir que si la situació política a Catalunya fos diferent i veiés que jo puc contribuir a sortir de la nòria de la qual no acabem de sortir, algú m’ho podria fer replantejar. Però, desgraciadament, veig que no hi ha res que em puga fer replantejar la decisió que ja vaig anticipar a les últimes eleccions.

S’ho replantejaria si es produís una reunificació de l’antic espai convergent?

No és un problema de reunificació. Encara que fóssem un únic partit, la situació política a Catalunya continua sent el de la nòria.

Però reunificar este espai ajudaria a sortir-ne?

No n’estic segur. Potser hi podria contribuir. No ho veig com un element rellevant. No depèn només d’un partit, sinó del conjunt. I de les coses que passen a Madrid. El problema que no sabem resoldre a Catalunya és que estem entestats a fer governs independentistes que han de proclamar el mandat de l’1 d’octubre, però després ni el Parlament ni el Govern fan res. Des del moment que constatem que la independència no es produirà durant els pròxims anys -perquè no és possible- hem de constatar que Catalunya continuarà formant part de l’Estat espanyol i, per tant, hem de prioritzar que Catalunya influïsca en tot el que passa a l’Estat. Catalunya ha d’influir, i els partits catalans no ho estem fent, per molt que ERC o nosaltres ens hi esforcem.

Dixe’m insistir, perquè vostè ha sigut rellevant al seu partit. Vist que la via de Centrem no ha funcionat, el futur passa per ajuntar l’ànima convergent de Junts amb el PDeCat?

Quan entro en política, fa vint anys, el projecte de Convergència està a la fase final. Sempre he prioritzat la marca personal a allò personal. Però, tot i que no tinc el bagatge convergent que poden tenir uns altres, reivindico el que ha estat CDC. Sense ser nostàlgic, m’agradaria que hi hagués un projecte adaptat al segle XXI que reflectís el que va representar CDC: un projecte que és pal de paller, liberal en termes econòmics i socialdemòcrata en l’àmbit social. Clarament sobiranista, que opte per la independència sense enganyar la gent. Això no vol dir renunciar, vol dir que no t’estavelles cada dos dies contra el mateix mur. Este projecte acabarà per produir-se. I quan es produïsca, jo hi seré, però no d’una forma protagonista. I això podria ajudar el país? Segur. I si fos hegemònic, encara més. Però no depèn de nosaltres. Vull ser respectuós amb els processos interns de Junts. Allí hi ha molta gent amb la qual podríem compartir projecte, com també n’hi ha d’altres amb els quals seríem absolutament incompatibles. Ara Junts és un conglomerat que no té projecte de país més enllà de la independència. Alguns dies avancen per l’esquerra la CUP i un altre per la dreta, Ciutadans. Després de les municipals els partits s’hauran de reposicionar. Però també et dic que no veig una sortida a curt termini a este atzucac en què vivim ara.

Abans de patir l’ictus, el president Jordi Pujol havia recuperat certa activitat pública. Ara ja poden reivindicar la seua obra de govern malgrat les seues ombres personals?

Políticament vaig coincidir poc amb el president Pujol. No hem compartit obra de govern, però jo sí que la reivindico, perquè va canviar les institucions del país. Els problemes que ha tingut el seu entorn familiar i que s’haurien d’aclarir no desmereixen la seua obra. Em congratula que ara surten alguns que havien abjurat de Convergència i del president Pujol. Té una grandesa política que he vist en poques persones. Quan vaig ser alcalde i ell ja estava retirat, em trucava cada mes per a preguntar com estaven les coses a Tortosa.
T’explicaré una anècdota que no he explicat mai. Quan jo vaig començar en política, el partit estava trencat a Tortosa, i havia esclatat el tema del Pla Hidrològic. Jo, com a president local de CDC, em vaig mostrar en contra d’aquell projecte. En una visita, el president Pujol em va citar a Palau perquè li expliqués la meua postura. En aquella reunió, el president va ser molt contundent, perquè li havien dit que eren “quatre els que no ho volien”. Jo li vaig dir: “President, faça el que haja de fer, però crec que s’equivoca”. Doncs quan ja era alcalde, un dia que visitava Tortosa em va citar al Parador per a anar a esmorzar i em diu: “Ja he vist que amb el Pla Hidrològic ens vam equivocar, vaig escoltar el que volia escoltar, i només el crido per a dir-li que tenia raó”. Que un president com Pujol, després d’anys, et reconega això diu molt del personatge. Un que ha manat molt, però que tenia un punt d’autocrítica i d’anàlisi en perspectiva.

ARTICLES RELACIONATS

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu aquí el vostre nom

+ 35 = 39

Últimes notícies