Vivim en una situació d’extrema fragilitat. El Planeta, amb l’emergència climàtica. Una mostra ben visible és al nostre Delta, que fa anys que es trenca literalment i ningú fa res, tot i les solucions que s’han proposat.
A la Unió Europea la fragilitat s’ha vist en la crisi energètica que ens atrapa i envolta arreu (i les solucions…, Au! Com deia el “Hermano Lobo” amb relació a la democràcia des de l’any 1970). Però és visible especialment amb l’acollida de refugiats, per la discriminació: si són sirians, afganesos, subsaharians…, les traves i els impediments són majúsculs i escandalosos, i s’ha evidenciat ara amb els ucraïnesos. I ja no dic a Espanya, amb la versió segle XXI del «Vuelga usted mañana» del segle XIX, ara se’n diu «necessita cita prèvia» … i és clar, la urgència es dilueix en els dies o setmanes d’atenció per a la resolució de l’emergència. I mentre, la decisió és incrementar l’armament i els pressupostos per la guerra. Au! Així ho arreglarem?
A l’estat espanyol la fragilitat és estructural de la mateixa democràcia, nascuda de la dictadura i que ha covat l’ou de la serp, que ja ha tret el cap amb total impunitat i desvergonyiment, sense que es faci res.
A Catalunya en tenim moltes de fragilitats. En remarco una, la de la nostra llengua assetjada des de l’estat que l’hauria de protegir, per estar a la Constitució com a llengua oficial (cooficial vol dir que comparteix el caràcter oficial amb altres del mateix tipus). La llengua és la punta de l’iceberg de la persecució i el càstig a la dissidència. La subversió i perversió dels poders, teòricament poders independents, de l’Estat porta al fet que alguns jutges es carreguen decisions democràtiques, sentencien contra més de trenta d’anys d’immersió (que és inclusivitat) amb l’aquiescència de TOTS els partits i prenguin decisions contra el progrés, com decidir sobre les zones de baixes emissions (són pitjors que molts tertulians que parlen de tot sense tenir-ne ni puta idea -i disculpeu la paraula grossa, però no n’hi ha cap més que la substitueixi-).
La fragilitat de les creences, especialment de les religions que totes són sectàries i excloents de les altres, tot i els esforços ecumènics tan febles que hi ha. Encara sort que l’espiritualitat pot ser capaç de donar resposta, a llarg termini, i desitjablement a mitjà termini. A títol personal, immediatament.
També veiem la fragilitat de la globalitat en què tant vam confiar. Els capitalistes de sempre, que veiem com portant la feina a altres països del Planeta amb mà d’obra més barata podien augmentar els seus guanys, amb total menyspreu a l’equilibri de la natura, el respecte pel medi ambient i sense recança per l’explotació de les persones.
Davant de tot això, el consum responsable i de kilòmetre zero és una bona alternativa. I justament a les Terres de l’Ebre, la varietat de tot fa encara més atractiva l’opció, i les potencialitats de futur.
L’esperança comença per la primavera, acabada d’estrenar, amb bona dosi de pluja (llàstima la pols sahariana). Els dies de vacances que s’apropen, i les Terres de l’Ebre són segurament destinacions turístiques de primer ordre, i, per tant, l’oportunitat de sumar noves persones a la descoberta de les nostres tradicions, la cultura (en el sentit més ampli), el patrimoni, els paisatges, la gastronomia…
El dia del llibre, en acabar Setmana Santa, un dissabte esperat per a veure els carrers acolorits per la gent i les roses, els llibres… Conèixer les novetats dels escriptors locals (si em deixeu fer una falca, us recomano (“De l’Olivetti al teletreball, mig segle de periodisme de proximitat -1969-2019 i COVID-, del qual en sóc coautor)“.
I els nens! Han viscut dies de vaga (turment per als pares i, potser, satisfacció per als iaios), però els mestres (recordem que la vaga els costa diners), malgrat tot, eduquen els nostres fills i néts amb l’esperit de ciutats lliures (encara que de vegades Ciutadans hi posa bastons a les rodes) i amb afany de conèixer. Dimecres dia 30, el mercat es va omplir de nens que miraven les parades, preguntaven…, i davant l’exposició de les primeres mones, van començar a esclatar “mones, mones, mones…, i picant de mans portant el ritme. Alegria pura. Apa, què més voleu. Les decisions són nostres”.
