Francesc Millan Ariño (Santa Bàrbara, 1995) és periodista, excol·laborador del setmanari l’ebre i actualment, malgrat la seua joventut, cap de la secció d’internacional del diari Ara. Sempre ha tingut la inquietud de traslladar des de primera línia el patiment que generen alguns conflictes internacionals, posant el focus en els més dèbils. Va viatjar a l’illa grega de Lesbos, receptora d’una allau de desplaçats per la crisi encara inesgotable de Síria. Va ser a Senegal per a donar testimoni, ja com a redactor d’Ara, de la ruta migratòria de persones senegaleses cap a Canàries. Ara, va tornar a sentir la fiblada de ser-hi, l’obligació periodística de copsar directament l’excepcionalitat d’una guerra al cor d’Europa. Des d’un hotel de Kíiv, dribla les dificultats comunicatives per a atendre’ns telefònicament a mitjanit, quan ja és la una de la matinada de dijous a Ucraïna. Tot just acaba de tancar una crònica per al diari Ara: ‘Cauen bombes a Kherson: els russos són a l’altra banda de riu’. S’ha fet un tip d’autobús per a viatjar de Kherson a Kíiv. La capital ja és lluny del front de guerra.
Fa un any, era el gran objectiu de la suposada ofensiva llampec que Putin havia imaginat i que la resistència ucraïnesa va frustrar ben prompte. Des de llavors, l’activitat militar al voltant de Kíiv s’ha reduït i la ciutat ha tornat a obrir les botigues de souvenirs -Millán s’hi referix en una altra crònica com una “absurditat” aparent, en un país en guerra i sense turistes- i que ha reobert els teatres, encara que de tant en tant Rússia recorda, a còpia de míssils, que la guerra persistix.
Pregunta: De seguida es va veure que no seria una guerra curta i, de fet, sembla que va per a llarg.
Resposta: Ho sembla per diversos motius. Ara mateix no hi ha previst cap escenari de diàleg entre les dos bandes ni hi ha cap força internacional que estiga pressionant per al diàleg. Serà llarga, perquè cada vegada hi ha dos blocs més dividits, amb Rússia i els països que s’han alineat amb ella i, per l’altra banda, Occident, que continua enviant suport militar, econòmic i polític a Ucraïna. És destacable que la cohesió dels aliats no s’ha esquerdat. I pot anar per a llarg perquè tots els analistes diuen que a partir d’ara hi haurà noves contraofensives. Estos dies, del front ens arriba que els combats s’han intensificat. Els periodistes hem anat a funerals de soldats i és indicatiu que cada vegada n’hi ha més.
P: Es pot saber a grans trets quanta gent està morint?
R: Està sent una guerra molt salvatge, en la qual està morint molta gent. És una barbaritat el nombre de militars que estan morint, tant d’un bàndol com de l’altre, tot i que ningú en dona xifres per a no donar pistes a l’enemic. I cada dia continuen havent-hi atacs que maten civils. Vam visitar Kherson [una ciutat amb port a la Mar Negra que va estar sota control rus, però que al novembre els ucraïnesos van recuperar] i, en pocs dies hi va haver tres atacs contra civils. Al Donbàs, els míssils també continuen tocant objectius civils. I a banda de les baixes humanes, s’està arrasant tot un país i les seues infraestructures.
P: Fins a quin punt s’està generant un nou escenari mundial?
R: Esta guerra ho ha canviat tot. És un punt d’inflexió brutal per a la història d’Europa, amb implicacions en el dia a dia, en el preu dels productes al supermercat arreu. Quan la gent pregunta per què es fa tant de cas d’esta guerra i no tant d’unes altres, la resposta és que hauríem de retrocedir fins a la Segona Guerra Mundial per a trobar un conflicte d’unes conseqüències a escala tan global.
P: Què s’ha trobat, estos dies? La destrucció és evident, passeu per on passeu?
R: Depèn. A Kíiv trobes senyals de la guerra arreu, però malgrat això la ciutat ha recuperat el pols i una certa normalitat. Els centres comercials i els restaurants estan oberts. Fins i tot, les botigues de records. No hi ha turistes, però potser és més com un acte simbòlic de resistència i resiliència. Al final la gent s’acostuma fins i tot a viure en guerra, però si ets en un centre comercial i sona la sirena antiaèria, encara que ara en facen menys cas que fa un any, has de sortir. A mesura que t’apropes a les zones que estan al front, veus un país en guerra, militaritzat, i compartixes bus i vagó amb soldats, però fins i tot en llocs com Butxa, on hi va haver una de les pitjors matances de civils, veus que als carrers on s’amuntegaven els cadàvers ja s’hi estan reconstruint les cases. És un missatge humà, en el sentit que s’imposa la vida, però també polític: refaran tot allò que es destruïsca.
P: Quins llocs significatius ha pogut visitar? On són els fronts de guerra al marge del Donbàs?
R: A més a més de Kíiv, he estat a Butxa, Kherson, Mikolaiv, Dnipro, Prokovsk. Algunes d’estes ciutats són ciutats fantasma i sents les bombes de fons. A més a més del front de l’est, a Donetz i Lugansk, on ara mateix la batalla més bèstia s’està lliurant per Bakhmut, s’ha intensificat el front del sud, a Saporíjia [hi ha la central nuclear que es va haver de desconnectar per un atac rus] o Kherson, on hi ha els russos, a l’altra banda del riu que travessa la ciutat.
P: Ni Rússia renunciarà al Donbàs, ni a Crimea ni Ucraïna, a reconquerir-los, ni Europa dixarà d’armar Zelenski. La situació d’encallament es percep in situ? Què en pensa, el poble ucraïnès?
R: Des d’Ucraïna, no s’entén tant com una guerra, sinó com una lluita contra un règim invasor, que està atacant els seus pobles. Està molt arrelat, este sentiment de resistència contra una Rússia de Putin més gran i poderosa. La gent no concep un final que no passe per recuperar el Donbàs i Crimea. Hi haurà desgast, però actualment la resistència ucraïnesa, més enllà del suport rebut, no s’entendria sense tenir en compte la mobilització de la societat, començant per l’allistament voluntari de molta gent. És un sentiment que, un any després, està prou intacte.
P: L’experiència a Ucraïna li està canviant en alguna mesura la idea que tenia de la guerra i de la legitimitat de cadascun dels actors?
R: Estos dies he parlat amb bastants soldats i tots et transmeten que estan molt convençuts del que estan fent, que estan defensant el seu poble i la seua gent. A Rússia, sembla que molts soldats hi són gairebé obligats o no coneixien que la maniobra inicial derivaria en això.
P: Què és el que més l’ha colpit?
R: El que més impacta és veure l’enterrament d’un soldat de 30 anys i com sa mare es desmaia perquè ja no aguanta més. També toca la manera en què els enterren, com a herois. En el cas d’un altre soldat mort a Bakhmut, gairebé tot el seu poble, d’uns 800 habitants, el va acompanyar en una cerimònia preciosa, amb els xiquets amb les banderes i tots els companys que havien vingut del front a acomiadar-se’n. Potser el que més m’ha colpit ha sigut veure gent molt jove anant a lluitar, i saber que tenen moltes possibilitats de morir. Vaig compartir trajecte de sis hores amb un soldat de 22 anys. Anava mirant vídeos a Instagram i a Tik Tok, i quan vam arribar em va demanar si es podia fer una fotografia amb mi. Un altre trucava a sa mare i li deia que somiava cada nit en les seues patates fregides. La guerra és tot això. Són coses que només has vist a les pel·lícules. Em recordaven la lleva del Biberó a la Batalla de l’Ebre.
P: I els arriba, el relat rus?
R: Algunes de les poques informacions que transcendixen són de mares molt enutjades perquè estan enviant els seus fills a morir al front.
P: Després de la visita de Biden a Kíiv, ha revifat el risc de patir una guerra mundial o nuclear?
R: Pel bé de tothom, millor que no siga així, però atenent on hem arribat, qualsevol imprudència es pot pagar molt cara. Som al 2023 i estem en una guerra que s’assembla més a les guerres del segle passat.
