HomeOpinióFirmes setmanarilebre.catFrederic Ribas i Catalunya

Frederic Ribas i Catalunya

La dolorosa notícia me la va comunicar el nostre amic Xavier Garcia: Frederic Ribas i Massana havia mort el passat 13 de maig a Barcelona, i amb ell marxaven també infinitat de treballs de caire econòmic que havia estudiat i escrit sobre l’economia catalana. Era autor d’uns estudis molt importants i valuosos sobre el pensament econòmic català i tenia en l’economista Lluc Beltran un dels seus referents, havent participat en nombrosos actes, congressos i conferències. Tenia debilitat per les Terres de l’Ebre i molts dels seus personatges, amb preferència per Artur Bladé, gran amic seu, talment com Xavier Garcia i el mateix Beltran, i també Gerard Vergés i Sebastià Juan Arbó.

El 16 de març del 1999 l’Ateneu Barcelonès va fer un homenatge a Lluc Beltran, en el qual al costat de Frederic Ribas, vam participar el roquetenc Josep Castellà Andreu  i jo mateix, i en un parell d’ocasions vaig anar a Martorell, seu de la Torre de les Hores, on hi ha el llegat del filòsof Francesc Pujols, -una de les seves preferències literàries, acompanyat del mateix Garcia i del fill del Bladé- que va conèixer a l’exili de Montpeller i li va dedicar una fantàstica biografia, que va despertar, posteriorment l’enveja  i la malícia de Josep Pla.Ç

Frederic Ribas era una persona obsessionada per tots els problemes de Catalunya i dels seus homes més il·lustres. En el moment de la seva mort col·laborava a Serra d’Or i la Revista de Catalunya, on pertanyia al seu Consell de Redacció. Havia escrit dos llibres molt oportuns: L’autodeterminació en el pensament econòmic català i De Fenicis a Protestants, en el qual estudiava economistes, enginyers i pensadors del país, entre els quals, Pere Coromines, Francesc Cambó, Alexandre Deulofeu, Rovira Virgili i el seu admirat Joan Crexells, el ‘Bertrand Russell català’, però sobretot m’encantava el seu pensament sobre l’eterna qüestió entre Catalunya i Castella, on, amb unes agudes i profundes observacions descrivia els motius que separen els dos pobles, sobretot a partir de la desfeta de 1714, tot i que molt abans, arran del descobriment d’Amèrica i l’arribada de l’or i d’altres joies, requisades i robades als pobles indígenes i que per a la península va tenir efectes contradictoris, ja que per a Castella va significar el triomf de l’economia financera i especulativa enfront de l’economia productiva catalana, basada en l’esforç, el treball i l’estalvi. No és estrany, doncs, que l’apel·latiu de ‘polacos’ contra els catalans, ha de buscar els seus orígens e la nombrosa comunitat jueva que, encara avui, resideix a Polònia, malgrat els criminals esforços de Hitler i companyia per erradicar-la, i que ens comparen a ells per la nostra ideologia econòmica, amb l’estalvi sobretot, fet que va comportar, arribada des del Sud de França, d’una important migració occitana, on el segle XVII va començar la recuperació catalana, fet que explica la nostra renaixença cultural, a pesar de Tejeros, Llarenes, i Werhts. Tampoc resulta estrany que en determinats mitjans madrilenys, on cíclicament, com el que recentment hi ha hagut, tenen la misèria moral de dir que el castellà està en perill a Catalunya i on un destacat membre de la seva intel·lectualitat té la gosadia de dir que “España ha dado al mundo a Cervantes y el Quijote y esto no se puede tolerar”.

En fi, que els estudis de l’amic Frederic Ribas, brillant historiador i economista barceloní, han rescatat bona part de l’ideari econòmic català i serveixen de revulsiu perquè noves generacions coneguin la nostra història sense elements ficticis, distorsionats, provocadors i pertorbadors, que, tot i això, expliquen clarament la idiosincràsia i l’honestedat intel·lectual de dues parts, afortunadament diferenciades, de la península Ibèrica.

Eduardo Sanchez
Eduardo Sanchez
cronista cultural
ARTICLES RELACIONATS

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu aquí el vostre nom

19 + = 23

Últimes notícies