Eren les 19.20 del dimarts 25 d’agost quan a la cua de cotxes que em precedien a l’hora de passar l’ITV del meu m’assabentava del valor i sentit d’un burofax: el que un futbolista enviava al seu club tot manifestant el desig de trencar la relació contractual que mantenia amb aquest. Un club de futbol que, com tants d’altres, contracta jugadors i els dona de baixa o traspassa quan creu oportú o més adient econòmicament i esportivament parlant.
Si aquesta fora una relació merament contractual i d’un “empleat” que porta un temps breu o mitjà en “l’empresa” ho entendria. Si aquest “empleat” hagués tingut sempre un mateix director o directiu que l’hagués tractat de la mateixa manera, no satisfactòria per a ell i el seus, ho entendria, però…
Lionel Messi tenia 13 anys quan va venir al Barça, ara en té 33, han passat 20 anys. Messi s’ha fet gran, molt gran al Barça i, a la vegada, gràcies a les seves qualitats futbolístiques, ha fet gran el Barça i cal agrair-ho. Tot i això, aquestes no són maneres de “dir prou, vull marxar”. El fet que “altres” facin malament la feina (acomiadar Suárez mitjançant una trucada de telèfon per part del nou entrenador Koeman, a qui, per altra banda, fas fer el paper del “poli dolent”) no justifica el fet de fer el mateix amb l’afició i el club que, cal no oblidar-ho,”no s’esgota” amb el president o junta de torn.
Això és, malauradament, el que no ha valorat Messi i el seu “entorn”, el fet d’estar en un club de futbol que es defineix, o vol ser “més que un club”. Que això passi després de 20 anys d’estar al mateix club és força simptomàtic: no ho han entès, no han volgut entendre o hi ha altres “aspectes” més importants per a ell i els “seus”.
“Messi, tot i que aquesta junta plega el proper mes de març, s’ha cansat, no vol esperar més, no vol escoltar nous projectes, té pressa tot sabent que en 33 anys hi ha més passat que futur…”
Aquests altres “aspectes” lícits i dignes guarden relació amb la competència (gaudir d’un projecte competitiu, amb certes garanties d’èxit) o amb l’economia (guanyar més diners). No crec, però, que aquest segon aspecte -l’econòmic- pugui tenir per a ell tanta rellevància per a “pegar un cop de porta” i acomiadar-se via burofax. Penso, més aviat, que Messi vol continuar gaudint d’èxits i de protagonisme amb “garantia d’èxit”, cosa que veu difícil, per no dir impossible amb el Barça actual, amb una junta directiva que passarà a la història del club per dilapidar tot un patrimoni esportiu (copa, lliga i “champions” el 2015) que no han sabut gestionar. Messi, tot i que aquesta junta plega el proper mes de març, s’ha cansat, no vol esperar més, no vol escoltar nous projectes, té pressa tot sabent que en 33 anys hi ha més passat que futur i cal aprofitar els anys que futbolísticament li resten.
La seva, aparent, sobtada decisió i les formes de fer-la públic ens han abocat a una situació de “tensió escènica” de la qual, si no hi ha seny, uns i altres sortirem malparats. Messi, perquè aquestes no són maneres d’acomiadar-se d’un club i d’una afició que li ha donat molt, el club perquè no sap agrair ni reconèixer tot el que el jugador ha contribuït en la seva grandesa.
Desgraciadament, com que ningú parla clar, tot i que estem en un club “democràtic” i no en una societat anònima, tot i que els socis i aficionats mereixem explicacions, als culers ens fa la sensació que uns i altres, jugador, entorn i junta directiva no ens ho diuen tot, filtren als mitjans el que els interessa i amaguen altres qüestions que no els deixen en gaire bon lloc. A mi, per exemple, sense anar gaire lluny, m’agradaria conèixer l’opinió de Valverde i de Setién, també la de l’anterior secretari tècnic, Abidal. Uns i altres han fet “mutis pel fòrum” i no ens han explicat el que ells saben(clàusula de silenci?). Per això, reduir-ho tot a una “guerra” Messi contra Bertomeu i la seva junta em sembla ximple i molt reduccionista. No hem arribat on som sobtadament, uns i altres en són responsables, jugadors i junta directiva han d’assumir responsabilitats. Definitivament, els socis i aficionats no ens mereixem ni aquesta junta ni l’actitud d’uns jugadors, es diguin com es diguin, que només busquen el seu interès.
Quan es guanya tot és bonic, hi ha “rua”, recepcions, discursos i ganes d’aparèixer en els mitjans. Quan passa el que està passant actualment tots s’amaguen, es fan els sords i desapareixen d’escena. Passa el mateix amb la presentació d’un nou tècnic o jugador: fotos, entrevistes, somriures… passat un temps, aquest mateix tècnic o jugador marxarà sol, en silenci, per la porta del darrere. En certa manera seguint un guió semblant al que, diuen, feia servir Franco: quan feia fora un ministre o alt càrrec li enviava un motorista amb la carta de comiat.
Messi ha de marxar, és el que ell vol. No es pot retenir a contra cor, “per contracte” a qui no vol continuar, ni que sigui Creu de Sant Jordi o tingui un fill que va néixer l’onze de setembre. Ha de marxar però no gratis, cal negociar la seva sortida i que el club en surti també beneficiat. La seva marxa ha de ser, per part del club, un gest elegant i agraït, ens hem de comportar dignament, fidels i conseqüents amb els valors que diem defensar. I donar les gràcies, moltes gràcies a qui tant ens ha fet fruir de bon futbol, a qui tantes vegades ens ha tret del pou al qual ens havíem posat, tot un plaer haver gaudit dels millors anys futbolístics de la seva vida lluint la nostra samarreta.
Amb el seu comiat comença una etapa nova i, pot-ser sense ell,
l’harmonia de l’equip sabrà estar per damunt del virtuosisme d’un solista a qui la resta d’instruments no han sabut o pogut acompanyar. Al cap i a la fi, el futbol és un joc d’equip, una simfonia en la qual cada instrument hi té un necessari protagonisme en diàleg amb els altres, seguint, això sí, les indicacions del director, però sent fidels, sempre, al que diu la partitura. El Barça, els darrers anys ha tingut un virtuosíssimmm solista, no sempre s’han seguit les indicacions del director, i cadascú ha interpretat la partitura segons els propis criteris, interessos o opinions del virtuós solista. Així no es pot fer bona música.
Si no hi ha bona música enyorarem el virtuós solista, si hi ha bona música i en podem gaudir, el temps de Messi serà un bonic record que farem present de manera nostàlgica.
Gràcies Messi, moltes gràcies. Gaudeix del temps que futbolísticament et queda i fes fruir del bon futbol a tots als qui tant ens agrada aquest esport. Després de vint anys a Can Barça esperem que no ens acabis enyorant.
