La professora tortosina Maria de las Nieves (Marini) de Cid Puyet, vídua de Manolo Gas Carpio, va morir el 23 de juliol, als 94 anys. Durant més de quatre dècades va exercir la docència a l’Institut Joaquín Bau, on va ensenyar Història i Història de l’Art amb un entusiasme que va transcendir les aules i que ha perdurat en la memòria de centenars d’alumnes.
Marini va nàixer a Tortosa el 12 de febrer de 1932, en un dia de neu. Precisament aquella nevada va inspirar el seu pare a escollir-li el nom de Maria de las Nieves, que amb el temps es convertiria en Marini, el nom amb què seria coneguda per familiars, amics, alumnes i companys.
La seua trajectòria docent se va caracteritzar per una profunda vocació i per una manera de transmetre els coneixements marcada per la capacitat d’encomanar-lo. La Història i, especialment, la Història de l’Art van trobar en ella una professora capaç de despertar curiositat i interès, però també una persona que dixava una empremta que anava molt més enllà de l’àmbit estrictament acadèmic.
Per això, són moltes les generacions d’alumnes que, dècades després d’haver passat per les seues classes, en conserven un record entranyable. Una estima que es manifestava sovint en les trobades pels carrers de Tortosa, quan antics alumnes l’aturaven per a saludar-la.
Així ho evocava l’escriptora tortosina Zoraida Burgos Matheu, amiga de Marini, en una carta publicada al setmanari l’ebre amb motiu del 90è aniversari de la professora, l’any 2022. Burgos, que va morir el gener de 2026, descrivia la imatge que conservava de la seua amiga com la d’una dona que havia dixat una profunda petjada en el seu entorn: “La meva imatge de Marini és la de la professora d’Història d’Art, agradable, positiva, amb un munt d’alumnes i de fills d’exalumnes, que li fan un somriure quan la troben pel carrer”. I afegia que també era una figura estimada entre els seus companys de professió, “jubilats o en actiu”.
La carta de Burgos permet resseguir també una amistat que es remuntava als anys de joventut, quan totes dos compartien les aules de l’institut. La seua memòria evocava aquells primers anys de batxillerat, en un edifici antic, amb aules fredes.
En aquella carta, Burgos retratava una Marini que havia mantingut intacta la vitalitat al llarg dels anys: “A Marini, sempre l’he vist animada, vital, amb Manolo, abans, i ara amb la memòria viva dels seus records dels anys compartits”. Una vitalitat que, segons l’escriptora, se projectava també en la seua manera de relacionar-se amb els altres i en la seua capacitat de mantindre vius els vincles d’amistat.
Zoraida tancava aquella felicitació amb una imatge plena d’afecte, evocant la seua personalitat singular: “La teua imatge juvenil, amb robes dignes d’un Mondrian, se’m dibuixa, ara, quan ens trobem o em telefones, i em dius que he de ‘treballar’”. I acabava amb una promesa de futur, una passejada pendent que ara adquirix un valor especialment emotiu. “Farem una passejada quan ens trobarem bé del tot. Amb passes de gent jove, com sempre”.
Marini dixa enrere més de quaranta anys de dedicació a l’ensenyament i el record de moltes generacions que la van tindre com a professora, però sobretot dixa el testimoni d’una manera de viure i d’ensenyar basada en la passió i l’alegria. Una empremta que continua viva en els seus antics alumnes, en els seus companys i en tots aquells que van tindre la fortuna de conèixer-la.
