La falta de sortides professionals dignes per a les i els joves del nostre país és un greu problema. La falta de perspectives fa que cada vegada hi haja més joves que s’han convertit en una mena de ninis, que no estudien ni treballen. Alguns perquè no en tenen ganes, altres perquè ja ho han estudiat tot i no troben feina del d’ells, o que no treballen perquè no hi ha manera de trobar una feina digna (i a casa s’ho poden permetre, és clar).
La situació és frustrant. En el moment d’aixecar el vol, no troben sortides per emancipar-se. Es veuen abocats a dependre de la família, si s’ho pot permetre, i a buscar desesperadament alguna oportunitat. La inactivitat quan és el moment d’aixecar el vol és molt negativa per al seu desenvolupament.
Les dades són crues. Segons l’Enquesta de Població Activa (EPA), un de cada quatre joves menors de 30 anys està a l’atur. La taxa d’ocupació juvenil s’ha situat en el 43,8%. Els que tenen feina tampoc no se’n surten: encadenen contractes brossa, horaris draconians, salaris de misèria.
Un altre fet és que hi ha professions amb falta de personal i professions on hi ha més demanda que oferta. Aquest també és un problema social: s’ha privat durant anys el fet de tenir carrera i s’ha menystingut el fet de tenir un ofici tècnic o manual, que és l’àmbit en què hi ha falta de personal qualificat.
La mitjana d’edat d’emancipació dels joves se situa en els 29,5 anys –la de la Unió Europea és de 26,2. L’atur, els sous de misèria i la precarietat laboral, amb uns preus d’habitatge astronòmics, no deixen cap altra opció a la majoria de joves que quedar-se a la casa familiar. Haver de renunciar a una vida independent i adulta és frustrant. És, sens dubte, un problema social de grans dimensions. La seues expectatives laborals, que ja no eren bones abans de la pandèmia, ara s’han complicat encara més.
Davant un panorama així, però, no s’haurien de resignar només a esperar temps millors. Les empreses, l’ensenyament, les famílies i els governs haurien de concentrar esforços a buscar alternatives i a canviar la visió. Caldrà dignificar les professions tècniques, manuals, tradicionals, artesanals, etc. Sobra gent amb carrera i, en canvi, falten professionals en molts àmbits. Caldrà tornar a plantejar-se exercir professions massa temps bandejades, caldrà més programes de formació professional escola-empresa. En definitiva, caldrà arromangar-se i sortir de la zona de confort en tots els àmbits.
Cal omplir i reequilibrar la població al territori. Hi ha massa concentració urbana i hi ha massa pobles amb població envellida. Però, per a això cal una xarxa de comunicació i transport digna, cal que la fibra òptica arribe arreu, cal ajuts a l’emancipació, habitatge social i, sobretot, calen llocs de treball arreu del país.
La joventut és el futur. Cal que tinguen l’oportunitat d’emancipar-se i cal canviar també molts esquemes mentals, familiars i socials que ara ja no funcionen. Ho hem de fer entre totes i tots, joves i grans. Ens hi va el futur, ens hi va el país.
