Haseltònyc

Escric això, i m’indigno i em rebel·lo, el dia en què hem vist tancar a la presó Pablo Hasél. M’indigno i em rebel·lo perquè no ens poden condemnar a viure dins del llot de la injustícia permanent. M’indigno i em rebel·lo perquè la llei no és igual per a tothom i els cops van sempre en la mateixa direcció. M’indigno i em rebel·lo perquè, igual com denunciava Raimon, en plena dictadura, massa sovint “hem vist tancats a la presó hòmens plens de raó” i massa sovint “hem vist la por ser llei per a tots”. M’indigno i em rebel·lo i, igual com clamava ell, en plena dictadura, també “jo dic no” i també crido que ens hem de repetir els uns als altres: “diguem no; nosaltres no som d’eixe món”.

Escric això, i m’indigno i em rebel·lo, el dia en què hem constatat per enèsima vegada que la lliure paraula i la paraula “lliure” estan amenaçades. La paraula dita, la paraula cantada, la paraula escenificada, la paraula representada… Pablo Hasél, a la presó, i Valtònyc, a l’exili, són a hores d’ara l’expressió més present del joglar emmordassat. És igual si ens poden agradar més o menys els seus raps. No es tracta de gustos: la qüestió de fons està en la bestiesa d’arribar a condemnar a presó la discrepància (certs poders no toleren la discrepància i utilitzen els poders que controlen per a reprimir-la). I davant la condemna injusta només queden dos camins: o, rebel·lant-te, entrar a la presó, o, rebel·lant-te, anar-te’n a l’exili. M’indigno i em rebel·lo perquè darrerament massa hòmens i dones han d’agafar de grat o per força un d’estos dos dramàtics camins. M’indigno i em rebel·lo perquè això és un clar símptoma d’una estructura social decrèpita que defensa a cops el seu statu quo.

Escric això, i m’indigno i em rebel·lo, el dia en què multituds de persones han fet sentir també la seua indignació i la seua rebel·lió, per Hasél i per Valtònyc i, per extensió, per tants i tantes altres. El dia en què Albert Botran ha fet present la seua indignació i la seua rebel·lió a l’hemicicle del Congreso de los Diputados fent sonar des de la tribuna d’oradors una de les cançons més punyents de Hasél i afegint que “en el estado español hoy entra en la cárcel un cantante, como en la más triste de las dictaduras”. M’indigno i em rebel·lo amb tots ells i totes elles.

Escric això, i m’indigno i em rebel·lo, el mateix dia en què ha traspassat Joan Margarit i les seues paraules ressonen més intenses que mai: “ […] La llibertat és quan comença l’alba / en un dia de vaga general. / És morir lliure. Són les guerres mèdiques. / Les paraules República i Civil. / Un rei sortint en tren cap a l’exili. / La llibertat és una llibreria. / Anar indocumentat. / Les cançons prohibides. / Una forma d’amor, la llibertat.” Sí, “les cançons prohibides” també són llibertat; sí, “les cançons prohibides” desemmascaren la repressió i reclamen llibertat.

Marius Pont Fandos
Marius Pont Fandos
Psicòleg, filòleg i historiador
ARTICLES RELACIONATS

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu aquí el vostre nom

+ 6 = 14

Últimes notícies