EDITORIAL // Les eleccions del 14 F han fet de l’excepcionalitat logística i l’amenaça pandèmica un exercici lloable de normalitat democràtica que cal agrair al govern, als ajuntaments i tots els que van formar part del dispositiu electoral, entre els quals els membres de les meses o treballadors i treballadores de la neteja i la seguretat. És realment admirable, i diu molt del que som capaços col·lectivament, que en esta ocasió es garantissen els drets de participació política d’una manera exquisida i amb una sensació suficient de seguretat sanitària. Dit això, la importantíssima davallada en la participació és una notícia negativa, juntament amb la irrupció de l’extrema dreta al Parlament.
L’altre titular destacat és la continuïtat del mapa polític català i, per tant, la necessitat d’una solució al conflicte que subjau.
Anem per parts. El 14-F havia de registrar gairebé per força un descens en la participació. Els condicionants derivats de la pandèmia, encara enmig dels efectes de la tercera onada de contagis de coronavirus, suposaven un obstacle objectiu considerable. Però és gairebé obvi que este no ha estat l’únic motiu de l’abstenció històrica. Hi ha degut jugar també un paper important la desafecció d’una part de l’electorat: de l’independentisme frustrat per la inviabilitat a curt termini de la República catalana, dels perjudicats per la gestió a voltes erràtica de la pandèmia i la crisi econòmica derivada i dels que van anar a votar el 2017 en clau de reacció contrària al procés però no acostumen a implicar-se en les eleccions autonòmiques, i ara han tornat a quedar-se a casa. Atenent al salt de l’independentisme, que assolix un triomf simbòlic que no és menor superant la barrera del 50% dels sufragis, la baixada de la participació ha perjudicat més altres espais polítics, però el missatge general és clar: la confiança en la política decau en moments de gran transcendència social, i això és una contradicció que no sé si ens podem permetre.
Quant a la segona conclusió, l’aterratge de la ultradreta, són uns quants els analistes que sostenen que no és cap novetat, que reflectix l’existència d’un segment polític de població que ja hi era però estava camuflat en altres opcions. Bé, doncs precisament en este aflorament rau el problema, perquè abans estava representat per discursos molt més moderats, i ara alça la veu per a escopir un missatge agressiu i perillós que amenaça la convivència i la reconducció de les tensions al Parlament.
En tercer lloc, el nou mapa polític no oferix canvis estructurals ni de bon tros, per la qual cosa sí que reclama solucions estructurals i valentes. Subratlla la magnitud del problema de l’encaix de Catalunya a Espanya i contradiu les tossudes valoracions dels guanyadors en vots de les eleccions, el PSC / PSOE. No s’ha girat full, ni de bon tros. No hi ha un vot majoritari per un canvi d’etapa al voltant de l’eix nacional. Hi ha hagut un transvasament de vots de Ciutadans al PSC i a Vox, en funció del grau de radicalitat dels electors que van fer costat extraordinàriament al partit taronja el 2017, però l’independentisme persistix. Entre moltes altres coses perquè la justícia espanyola no dixa de donar-li motius i munició. Que l’endemà de les eleccions la fiscalia haja anunciat que recorrerà de nou contra el tercer grau dels líders independentistes presos n’és tan sols una mostra més.
