HomeOpinióFirmes setmanarilebre.catHomenatge al bisbe Luis de Tena. El gran concert a la catedral...

Homenatge al bisbe Luis de Tena. El gran concert a la catedral de Tortosa fet pels fills de Guadix

Quan el primer majordom de la Confraria de la Cinta em va parlar d’honorar el bon bisbe i pastor Luis de Tena amb la proposta, en primer lloc, de fer un llibre sobre la seva estada a Tortosa, pel canonge arxiver Josep Alanyà, i, després, fer un segon acte per reflexionar sobre la transcendència de façana de Catedral que Luis de Tena va dictar i en què van participar Agustí Costa, Cinta Lluís i jo mateix, vaig pensar que aquestes dos coses estaven a l’abast de la magnitud de la Confraria de Cinta, i que a més, era un context conegut pels qui havíem de participar en aquests dos projectes. Però quan després de la visita a Guadix, Joan Bonfill em va comentar que vindria la banda del poble natal del bisbe Tena a interpretar el Rèquiem de Mozart a la nostra Catedral vaig pensar que era tot un repte i que seria la peça central d’aquest homenatge al bisbe oriünd de Guadix, i que de cap manera seria un projecte fàcil.

Primer, pel que representa la coordinació, el necessari desplaçament i l’allotjament de gairebé cent persones entre banda, intèrprets i cor, a Tortosa. I fer això amb les mans dels membres de Confraria, que no són professionals a l’hora d’abordar aquestes qüestions, era complicat. Però, sobretot, pel que representa interpretar a la Catedral de Tortosa una peça com el Rèquiem. De seguida vaig poder gaudir d’un vídeo de la interpretació de Ricardo J. Espigares Carrillo, del 2021, amb la indiscutible qualitat quant a la transcripció de la peça i interpretació musical del Rèquiem. La gravació estava feta a l’església de San Francisco de Guadix, i el cor estava situat davant d’un magnífic retaule barroc, i on les parets estucades i les proporcions de l’espai recollien perfectament tots els intèrprets de l’obra, cosa que garantia la bona sonoritat. Aquí em va venir al pensament la lluita titànica que hauria de fer Ricardo J. Espigares per acollir la seva particular interpretació en un espai sense cap referència i direcció sonores. Creia que era molt difícil poder fixar el color musical, tal com habitualment ho havia fet el conductor a l’Auditori de Granada.

L’obra inacabada es va estrenar a Viena, on la musicologia dona dates i llocs diferents. Primer, en una versió incompleta a la parròquia de Sant Miquel, i la completa, acabada pel seu deixeble Franz Xaver Süssmayr, a la catedral gòtica de Sant Esteve. Tots dos espais arquitectònics, molt diferents de la seu de Tortosa. L’obra var ser estrenada per a música simfònica, i amb una decoració ambiental molt diferent de la que tenim avui dia a les catedrals i esglésies i, per tant, amb un temps de reverberació del so molt diferent.

L’acomodació i la convivència de l’arquitectura sacra en algunes obres musicals és sempre una entelèquia. Aquesta passada tardor vam gaudir de la interpretació de la Cuarta Sinfonía, Romántica, de Anton Bruckner, per La Orquesta Filarmónica de Viena, amb el gran director alemany Christian Thielemann, a la Sagrada Família. Allí hi havia Gaudí, en la gran arquitectura, i també, Bruckner, en la gran música. Podien casar les dos coses? Pobre Thielemann, com va suar, per les condicions ambientals i sonores. Fa pocs dies, un dels directors més mediàtics, Gustavo Dudamel, s’estrenava a dirigir la Flauta Màgica de Mozart al Liceu de Barcelona. Tot i sent un dels teatres d’òpera amb millor acústica del món, va disposar d’una orquestració i col·locació instrumental molt matisada.

Per tant, el repte de Ricardo J. Espigares d’interpretar el Rèquiem i acomodar-lo a la Catedral de Tortosa en l’acte d’homenatge al fundador de la Confraria de la Cinta estava servit. Vaig poder gaudir, el matí del concert, de l’assaig de la banda simfònica i del cor, i de com el director, sota la clau de volta de Sant Agustí, va anar cuidant i acomodant, amb una acústica tan complicada, l’acord entre la banda simfònica i el cor, al bell mig del buit de la Catedral. Cal destacar la tasca de pedagogia musical del director, especialment amb els joves de la banda, i la generositat del cor, amb contínues repeticions d’algunes parts dels set blocs de l’obra. El director va fer que, en molt poc temps, el que era en principi un núvol de sons enganxats per les condicions acústiques, a poc a poc i amb les seves correccions, poguessin ser llegits amb molta més claredat.

L’emoció de les tradicionals peces tortosines, com el ‘Pasdoble’ i l’’Himne de Cinta’, és habitual, però no ho és tant la llàgrima que es va escapar amb el Rèquiem, en un dia històric per a Guadix i Tortosa. Gratitud als intèrprets, banda simfònica i cor de l’Ópera de Granada, dirigit per Pablo Guerrero, als principals intèrprets, la soprano Teresa Villena, la mezzosoprano Leticia Rodríguez, el tenor Luis David Barrios, i el baríton Andrés Merin; però especialment a Ricardo J. Espigares, per fer reviure aquestes sagrades pedres, “habéis honrado con vuestra presencia la cuna de vuestro ancestro común con el obispo Tena”.

Gratitud també als tortosins i tortosines per ajudar a millorar l’acústica amb la multitudinària presència. Honor als membres de la Confraria per aconseguir el magnífic acolliment de tots els intèrprets que han fet possible aquest gran homenatge al fundador de la Confraria de la Cinta, amb el patronatge del concert de l’Ajuntament i Diputació. També, al tots els capítols i bisbes que han regit aquesta Catedral des de la seva restitució agustiniana de Godofrè d’Avinyó l’any 1158, que han fet possible el manteniment d’aquest gran llegat espiritual i patrimonial.

En l’experiència i èxit del concert del Rèquiem es podria plantejar el repte de la Missa de la Coronació de Mozart, sota la gran pedra clau de la Coronació, que pesa gairebé 9 tones i d’una dimensió de 2,323 m de diàmetre, que presideix la Catedral de Tortosa des de el diumenge 27 setembre de 1439, festivitat de la Coronació després de l’Assumpció de la mare de Déu al cel. Existeix una versió de l’obra mozartiana per a orgue com la que es va interpretar el dia de Santa Cecília del 2021 a l’orgue de l’església tardogòtica de Sant Eustaqui, el més gran de París. Allí, els mitjans telemàtics aproximen la litúrgia, la musica i l’espai arquitectònic. Aquest instrument faria que a la Catedral l’acústica, l’espai sacre i la devoció estiguessin lligades, tal com ho van estar durant segles, i els tortosins encara som deutors d’aquesta reposició històrica.

ARTICLES RELACIONATS

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu aquí el vostre nom

36 + = 41

Últimes notícies