Vivim un temps en que els avenços de la ciència aconsegueix fites extraordinàries, satèl·lits, sondes interplanetàries, trasplantes d’òrgans humans, viatges a la lluna, xarxes de comunicació social, intel·ligència artificial (IA) i un llarg reguitzell de meravelles, que fa pensar que hem arribat al súmmum, que ja no queda res per descobrir ni per inventar. Aconseguit totes aquestes fites, la humanitat hauria de viure feliç i pròspera sense cap problema de convivència ni perill exterior ni interior. Hem arribat a un punt que la vida de les persones sobre la terra, hauria d’esser poc menys que paradisíaca.
Però la realitat ens posa davant els problemes actuals, que mai han estat tan dramàtics i perillosos. El canvi climàtic, provocat per la contaminació ambiental que no es frena, les guerres, que en ple segle XXI assolen diverses àrees del planeta, les epidèmies, que ens tenen en constant perill d’extermini, les armes de destrucció massiva, que tenim penjant damunt del nostre cap, com l’espasa de Damocles.
És clar que hi ha perills que no depenen totalment de la mà de home, però les que es podrien evitar canviant la nostra conducta, millorarien molt la situació. Perquè, com potser que amb el avenços que tenim i les organitzacions internacionals actuals, encara es produeixen guerres? Com potser que havent-se demostrat que la contaminació atmosfèrica, està produïda pel ús de carburants fòssils, encara no s’hagi canviat totalment, per les energies netes? Com es pot permetre encara l’ús del plàstic, per tota mena d’activitat humana? Fa setanta anys, vivíem igualment sense cap mena de plàstic, ni res que si li assemblés. I de segur, que si ara no el teníem, també hi viuríem.
No cal assenyalar culpables. No cal dir que tot és culpa de les multinacionals del petroli, ni tampoc dels negacionistes del canvi climàtic, ni d’aquells que volen imposar per la força, la seva ideologia, tots som responsables de la destrucció que tenim a la vista, perquè, jo, que faig? Sí, reciclo, uso la bicicleta alguna vegada, però, i el cotxe…? És clar, és tan còmode posar la clau i anar assegut allí on vols.
La humanitat actual, de la qual jo en soc membre, va cap a l’autodestrucció. Podem tenir encara, alguna esperança…?
