Cada vegada que s’acaba un any és habitual fer un llistat de reptes personals per al nou, el que comença. Si mirem les xarxes podem trobar els propòsits més freqüents i alguns consells per a assolir-los. El més difícil és ser constant i no defallir. Jo formo part del col·lectiu que cada any renova exactament els mateixos propòsits, insisteixo amb les bones intencions i, fins i tot, algun cop m’he arribat a apropar al seu assoliment.
Llegeixo als diaris bons propòsits sanitaris per a les nostres terres: fer inversions milionàries per a la compra de terrenys i construcció del nou “Hospital Verge de la Cinta”, a Tortosa; duplicar la capacitat assistencial de l’hospital del Vendrell; continuar amb el creixement de l’hospital Joan XXIII; arranjar els centres d’atenció primària… etc.
Amb els desitjos sanitaris també passa com amb els personals, sovint no s’acompleixen i cal tornar a insistir per a què no s’oblidin, perquè no quedin en un foc d’encenalls…
Si una mentida, a força de repetir-la, la podem arribar a fer passar per una veritat, potser també hauria de ser possible assolir objectius raonables si ens els anem recordant periòdicament. Així faig un repàs dels personals i també dels col·lectius a veure si, tant de bo, els aconseguim:
Seré amable amb els meus i amb la gent amb qui em relaciono. Necessitem viure i conviure en una societat cordial.
Faré una dieta saludable, més activitat física i intel·lectual i dormiré bé, d’aquesta manera millorarà la meva salut i consumiré menys recursos sanitaris. “La salut no té preu, però té uns costos”.
Col·laboraré a la millora del meu entorn, de l’aire que respiro, de l’aigua que bec, dels aliments que produeixo per a què els nostres rius i el mar siguin plens de vida.
Votaré els polítics que em semblin centrats en el bé comú, que diguin coses assenyades, de tarannà dialogant, capaços d’arribar a pactes i que tinguin per costum rendir comptes de tot allò que van prometre i de l’ús que en fan dels recursos que els posem a les seves mans.
Demanaré que ens organitzem en Regions de Coneixement com recomana la Unió Europea, i d’aquesta manera la província de Tarragona, segon producte interior brut de Catalunya amb els seus 820.000 habitants, podria aprofitar millor les fortaleses de la nostra universitat, de la indústria, del turisme i del sector primari per encarar el futur.
Tornaré a reclamar una atenció primària que compti amb els mitjans necessaris per fer una tasca resolutiva i amb unes condicions laborals que generin confiança als ciutadans. Valor cabdal en la relació humana. Que encertem l’anàlisi del problema i les solucions!
Voldré saber que, si emmalalteixo, el sistema sanitari m’oferirà les solucions adients per curar-me i rebre els tractaments tan prop de casa com sigui possible i si he de desplaçar-me, sigui per raons objectives i entenedores.
Preguntaré a la Conselleria de Salut i al govern de Catalunya el perquè del seu silenci a la proposta de reutilització de la vella central nuclear “Vandellós I” com a centre referent en Protonteràpia per a Catalunya i Espanya, projecte de la Universitat Rovira i Virgili avalat per estudis econòmics i accessible per carretera, tren i heliport.
Desitjaré que la meva família i els amics residents a Terres de l’Ebre deixin de sentir-se menystinguts i rebin les prestacions sanitaris de bona qualitat sigui on sigui.
Exigiré que els nostres hospitals disposin dels recursos necessaris per oferir la seva cartera de serveis i que els gestors facin rendiment de comptes de la feina feta, nivell de qualitat i despesa econòmica.
Tornaré a demanar per què la gent de Tarragona/Catalunya Sud ha de seguir desplaçant-se a Barcelona per rebre tractaments quan la seva població de 820.000 habitants justificaria rebre-les prop i en un verdader hospital terciari.
Insistiré en el concepte “Catalunya Sud. Regió de coneixement”, sinònim d’adjudicació de recursos i de capacitat per prendre decisions i això vol dir que estarien completament justificats els tractaments hospitalaris especialitzats, d’elevat nivell científic i tècnic. La centralització de diagnòstics i procediments a Barcelona quedaria reduïda al binomi complexitat/poc freqüent.
Com a exemple del que estem parlant posaré el neurointervencionisme que és els diagnòstics i tractaments que cal fer per millorar algunes malalties del sistema nerviós.
Segons dades de l’ Agència de qualitat assistencial del departament de Salut, les dues regions sanitàries Camp de Tarragona i Terres de l’Ebre han activat 907 codis Ictus, la tercera amb més volum de casos. S’han fet 170 trombòlisis endovenoses(desfer un coàgul) i ha calgut fer trombectomia(extracció del coàgul) mecànica per millorar alguns ictus greus. Les taxes actuals de trombectomia mecànica són de 10/100.000 habitants, però estan augmentant. Alguns pacients de les dues regions de Tarragona, candidats a rebre aquest tractament, són derivats a Barcelona i, malgrat la millora continuada dels circuits, un 40% aproximadament perdrà la possibilitat de ser “neurointervinguts” per causa del retràs inherent al trasllat.
Podria trobar més exemples de com és possible millorar la qualitat i l’eficiència amb una visió sanitària del conjunt de la Catalunya Sud.
No vull deixar de fer-me aquests propòsits. No vull deixar de somniar. Som-hi!
