HomeOpinióFirmes setmanarilebre.catI si creem xarxes d’empatia?

I si creem xarxes d’empatia?

Sala de professors d’un centre de Secundària. En Marc, docent de Biologia, corregeix concentrat unes activitats dels seus alumnes. Entra Vanessa, de Matemàtiques i tutora de 2n d’ESO, amb cara d’abatuda.

Marc (aixeca els ulls dels papers): Ui, quina cara que fas! Un altre conflicte amb el de sempre?

Vanessa (molt seriosa): No, no és això. A aquest ja m’hi estic acostumat. M’he posat una armadura i intento no exaltar-me. És molt pitjor i no hi ha proteccions que valguin.

Marc (preocupat): Què passa ara? Més problemes?

Vanessa (amb veu baixa): No puc explicar-ne els detalls, però acabo de parlar amb uns pares i m’han deixat desfeta. La seua filla fa unes setmanes que falta a classe. La mare m’havia enviat missatges per justificar-ho, però, com la situació no canviava, els he convocat. I la sorpresa ha estat que no vol venir al centre i ella sempre ha estat una alumna exemplar, pel que fa a notes i actitud.

Marc: No li estaran fent bullying?

Vanessa: Sembla que no. Té amigues i la relació amb els seus companys sempre ha estat bona. Fins i tot és la delegada de la classe.

Marc: I?

Vanessa: Sembla que, des de fa unes setmanes, no vol sortir de casa i no mostra interès per res. Una cosina seua, amb qui estava molt unida, es va suïcidar fa uns mesos. A casa la situació econòmica ha empitjorat molt des de la pandèmia i veu l’angoixa dels pares encara que intenten dissimular-la davant d’ella. El més preocupant és la frase que se li va escapar fa pocs dies: “on estaria millor seria amb la meva cosina”.

Marc: Ufff, mira, tinc els pèls de punta. Com es pot arribar a una situació així i que ningú se n’adoni…?

Vanessa: No estem preparats per encarar les malalties mentals. Ens fan por, com si fossin contagioses. I per a nosaltres és molt complicat, amb tants alumnes i més en l’adolescència, en què els canvis d’humor són tan freqüents. I el jovent d’ara contempla un panorama futur fosc: canvi climàtic, crisi econòmica, guerres i un entorn proper massa sovint hostil, amb l’increment de la intolerància, fòbies a determinats col·lectius…

Marc: I les famílies? Els mitjans de comunicació, quan passen aquests casos fatídics, ho focalitzen en l’educació. Per què no es fa una campanya de formació a l’entorn més proper per detectar aquestes situacions?

Vanessa: No tots els pares tenen el temps suficient per estar pels seus fills, havent de treballar per pagar totes les despeses… Jo crec que la clau està en els joves: els amics, els companys, xarxes socials…, perquè són els primers que ho observen. S’ha de crear una xarxa forta d’empatia entorn dels que pateixen i no fugir-ne com si tinguessin la pesta.

Marc: Però això és una mesura que pot oferir resultats a llarg termini. I mentrestant, què fem?

Vanessa: Si ho sabés, creus que estaria tan abatuda…, però almenys s’hauria de començar. Hem de ser conscients que a tots ens pot passar i és més fàcil si tenim qui ens comprengui i es recolzi.

Dos professores entren a la sala.

Raquel (rient): Sí, sí, boníssima, aquesta! Ho he escoltat a la ràdio. Expulsar una monja per haver fet una campanya incentivant el retiro al seu convent tractant-ho com una aventura! Quanta rebel·lia!!!

Vanessa i Marc han callat en veure-les entrar. Ell es torna a capbussar en els papers i ella marxa amb el capcot.

Marta Tena
Marta Tena
Escriptora i professora de secundària i de la URV
ARTICLES RELACIONATS

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu aquí el vostre nom

+ 70 = 74

Últimes notícies