HomeOpinióFirmes setmanarilebre.catI tu de qui ets, fill meu?

I tu de qui ets, fill meu?

No fa massa anys al meu poble tots ens coneixem pels malnoms. De xiquet, quan una persona adulta et preguntava “tu de qui ets?” la resposta solia ser amb els renoms del pare i la mare. En aquest cas, jo soc fill de Pepito “la Santa” i de Nuri “la Badessa”, que també és “Cartutxana” per part de mare. Em vaig criar a casa de Joan “Lo Moreno” ó “Paraguai” i de Tona “La Serreta”, que també em van fer de iaios. La meua dona és “Rita” o “Preciosa” per part de pare i “Mosquita” per part de la meua sogra.

Al barri on em vaig criar, els veïns -com a tot arreu- es coneixien entre ells per aquests renoms populars. Recordo a les germanes Pepa i Sisca “la Mascara”, a “Catarria”, Rosa “la Rovira”,  Angeles “La Quixala”, Roseta “la Bessona” i “Farta faves”, Milio “lo Valencià”, Paquita “de Làzaro”, Elvirin “de Saparró”, Salvadora “la Cranca”, Pepe “Moña” i  Lourdes “La Mañanes”, Pere “El Marico” i Cinteta “La Ferida”, Maria “La Carretera” i Hilario “de Ventura”, Lola “la Torda” i el “Xindo”, “Vilero”,  Cinteta “la Peluquera” , Cinteta “de Millan”, Maria “la Quelarda” i Joan “lo Cotonero”, Teresa “la Sorolla”, Paco “Bolete”, a “l’Ampostina”, Cinteta “Lalaia”, Rosita “la Mariotxa”, Javier “lo Cartuxano” … I així, tota la barriada. I així, tot el poble. Els nets i besnets solien identificar-se dels renoms que rebien dels seus avis i rebesavis. La seua transmissió oral pot provocar variacions i oscil·lacions semàntiques en el pas d’una generació a una altra. Així, La filla del Badesso, era “Badessa”. I no només es produeixen feminitzacions. També a l’inrevés, masculinització o formacions de plural o fins i tot transformacions fonètiques.

Per sort, s’han fet reculls dels sobrenoms del meu poble. N’hi ha centenars. Alguns de ben curiosos. Sovint fan referència a un ofici, a un defecte físic, a la procedència, algun vici, algun paregut, alguna qualitat … També n’hi ha d’escatològics, d’ofenedors i de mal gust. En aquest cas, un renom podia avergonyir i usar-los podia ser motiu d’ofensa. Els renoms no els ha inventat l’interessat ni ningú de la seua família.  Funcionen com una mena de cognoms no oficials (noms de casa) determinat per la pertinença a una determinada branca familiar. Diuen que els actuals cognoms antigament van ser noms de casa que van passar a oficialitzar-se. Solen anar precedits de l’expressió “de” “de ca la” o “de cal” (Josep de La Santa).

Encara que els fills i filles solen adquirir el seu renom per via paterna, hi ha alguns casos en que s’ha acabat imposant el de la dona. En pobles menuts, quan els cognoms solen repetir-se, el fet d’afegir un malnom ajudava a distingir més ràpidament el membre d’una branca familiar o d’una altra. Era una alternativa al nom propi, al que habitualment solien desplaçar. Tot i ser una part de la nostra història, a mida que els pobles s’han fet grans i han anat augmentant el nombre d’habitants, els malnoms s’han anat perdent. Avui en dia, és molt estrany escoltar algú que encara els usi. Probablement en la majoria de casos acabaran sent només un record dels més vells.

En els nostres dies hem substituït el malnom pel “nickname” dels programes informàtics o de les aplicacions telemàtiques. No obstant hi ha molts de pobles on els renoms encara es mantenen vius. Fins i tot, en alguns indrets n’he vist retolats a les portes de les cases, anunciant orgullosament el clan al que pertany aquella unitat familiar. Bona iniciativa. No s’hauria de perdre!

Josep Pitarch
Josep Pitarch
Historiador i periodista
ARTICLES RELACIONATS

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu aquí el vostre nom

+ 65 = 71

Últimes notícies