A vegades, passejant pel meu poble, penso que la gent de la meva generació hem sigut l’última que vam viure al carrer, a la fresca d’estiu i al sol d’hivern, els dies que van de la infància a l’adolescència. Aquells entre l’edat d’or i el temps de les cireres, per dir-ho en les boniques paraules de Bladé i Desumvila, ara que ja s’ha acabat el temps de les cireres i que a les portes de Nadal commemorarem el 25è aniversari de la mort del gran memorialista benissanetà.
Ja sé que totes les generacions d’adolescents han viscut, i viuen, l’adolescència al carrer. Però, per dir-ho d’alguna manera, la meva, la nostra, la dels 90, va ser la de la prehistòria d’Internet i l’edat antiga dels videojocs. Per dir-ho d’una altra, la d’ara és aquella a qui la Covid-19 ha robat el carrer al 20. Com a tothom, sí, però potser per a la tendra joventut, el carrer -i tots els seus carrerons, els foscos i els lluminosos- són més necessaris que per a ningú.
L’espai públic és allà on els adolescents es troben amb els iguals, lluny dels adults i de l’adultocràcia. Ja no ho és, però era allà on jugaven -on jugàvem- a futbol, hores i hores, tardes i tardes. Pels vells carrers del meu poble, de tant en tant, encara t’apareixia una dona gran amb bata i davantal i, amb ulls de Pierluigi Collina, autoritaris però entranyables, et feia aquella pregunta inquietant. La pregunta. “I tu, de qui ets, fill meu?”.
Autoritari i inquietant pel que tenia de control social. Perquè tothom volem controlar el carrer, no ens enganyem. “La calle es mía”, per dir-ho en les tenebroses paraules de Fraga Iribarne. Però també és veritat que, en aquest cas, sempre inquieta que quatre mocosos xuten una pilota si al teu cotxe li ha tocat fer de porteria: en cas de gardela al pal, sempre és bo saber de quina casa ve. Però, més enllà d’aquest detall sense importància -que sempre es perdonava- la pregunta era també entranyable pel que tenia, alhora, de sincera innocència, de veïnatge bonic, comunitari, d’aquell món mitificat de l’edat d’or i del temps de les cireres. Era més pastanaga que bastó.
I com en totes les respostes a les preguntes inquietants, l’interpel·lat deixava passar uns segons, misteriosos. I llavors, amb un cert orgull d’ancestres, pronunciava el nom seguit pel malnom del pare i de la mare: “de Pepito el Verd i de la Lolín la Tendra”, posem per cas. Els cognoms no calien. En un poble estan massa repetits i no són gens aclaridors. Els malnoms tenien, i tenen, allò de genuí, d’únic.
Però més enllà de l’autenticitat i de la retòrica, els malnoms també són bonics perquè han tingut més igualtat a raó de gènere. Ara ja no és d’obligat compliment, però fins ara tant els xiquets com les xiquetes heretaven els primers cognoms dels iaios.
Per al de les iaies ja no quedava lloc i els seus es perdien al pou de la història. Però amb el malnom la cosa funcionava diferent: els xics heretaven el del pare i les xiques el de la mare. Sempre hi havia excepcions, però si hi havia alguna regla general, no escrita, era aquesta. De tal manera que, per aquesta mateixa norma, perdurava el malnom patern però també el matern. I aquest en femení, acabat en a, a l’eslava. Almenys en aquest aspecte, la cultura popular era més justa que el dret. Segles per davant.
Els malnoms familiars són bonnoms. No s’haurien de perdre. Com l’edat d’or i el temps de les cireres que, malgrat que passa la vida, sempre haurien de viure i perviure al cor de les persones. La felicitat també està en aquí, en aquell primer paradís que no s’ha de perdre mai. El temps de les cireres havia de ser el títol de les memòries d’adolescència d’Artur Bladé però la Montserrat Roig, sense saber-ho, li va robar el nom per a la seva novel·la. “La trobo massa picant i massa salada”, deia al seus amics de la jove novel·lista el vell memorialista. Però, en realitat, els dos es devien d’inspirar en Le temps des cerises, del poeta de la comuna de París Jean-Baptiste Clément. Escolteu la versió de Charles Trenet, és una delícia d’estiu.
