Identitat i revolució

Arriben de nou les Converses de Pensament Crític a les Terres de l’Ebre. El tema sobre el qual debatrem enguany és com sempre polèmic i complex, i aquí rau la importància del diàleg, d’aturar-nos a conversar reflexivament sobre què significa “identitat” i quina relació té, si és que en té cap amb la “revolució”.

Una de les funcions de la filosofia és clarificar conceptes, per tal d’esbrinar-ne el significat i desfer confusions i ambigüitats. Un recurs comunament utilitzat és anar a l’etimologia de la paraula. Fent-ho així, direm que el vocable deriva del llatí identitas, de l’arrel clàssica ídem que significa “el mateix”, allò que té la condició d’idèntic, és a dir, exactament igual a un altre.

També anomenem identitat al conjunt de característiques definitòries d’un individu particular, és a dir, allò que identifica a un respecte dels altres, allò que pertany a un en concret en oposició als altres, que són diferents perquè no compartixen les mateixes qualitats que confereixen tal identitat, i no una altra.

En efecte, el concepte d’identitat es conforma en relació amb l’altre, que no és “el mateix”, en oposició a l’altre que és “diferent a un mateix”. Així, també té el sentit de consciència d’un mateix, indicant aquells trets que reconec jo mateixa com a propis, com a pertanyents a la meua persona, al meu jo, a la meua identitat…

El fet de tenir i/o acceptar com a pròpia una determinada qualitat no la fa exclusiva de l’individu que la sent com a pròpia. És obvi que hi ha característiques físiques i biològiques que compartim amb altres individus, però també sentiments, valors, costums, llengua, etc. Per tant, la identitat té un doble vessant, d’una banda personal, individual; d’altra plural, col·lectiva, comuna a un grup, compartida.

Si al concepte “identitat” li afegim un complement, llavors l’intent d’acotar el significat es complica una mica: identitat individual, identitat col·lectiva, identitat cultural, identitat nacional, identitat de gènere…

El conjunt de característiques físiques i ideològiques que configuren la nostra identitat, el nostre jo, estan encarnades en un cos ubicat en un món, en un espai concret. La meua identitat no és la suma del meu psiquisme i de la meua corporeïtat, sinó que subjectivitat i materialitat són dos cares de la mateixa moneda. És amb el cos físic, corpori, que estic al món, que actuo, que sento, és el meu cos que em relaciona amb els altres i pel qual i amb el qual penso respecte a tot el que m’envolta, posicionant-me amb uns determinats sentiments, valors i normes.

Cal, doncs, apropar-nos a poc a poc, amb cautela, a categories sensibles on la més mínima variació de l’equació ens porta a un canvi essencial, categòric…

Aquí tal vegada és on irromp la revolució: és necessari dotar-nos d’una identitat consistent i contínua? Ens cal abraçar una comunitat d’idees i principis immutables, ben integrats amb el tot que conforma la nostra identitat? Cal identificar-nos amb un cos, amb una materialitat física determinada i determinant que configure la nostra subjectivitat, el nostre ser i estar en el món?

Veure la identitat com quelcom restrictiu que encotilla les possibilitats d’esdevenir, que restringix la llibertat de ser o fer, condicionades a la norma que titlla d’acceptables o no unes determinades manifestacions identitàries em porta a cridar: No li desitjo una identitat a ningú!1

I si el problema és aquest, l’absència d’identitat! L’anul·lació de la individualitat, del ser humà, com en el cas de les persones migrants, sense papers, identitats no normatives, marginals, borroses, anònimes!

La identitat porta implícit el debat bel·ligerant, la confrontació entre el nosaltres i l’altri? Bauman afirma que el lloc natural de la identitat és un camp de batalla.2

Potser la revolució rau en renunciar a la identitat? Esborrar-la o repensar-la? Cal resignificar el concepte i fer-lo més inclusiu, en un context global i una societat líquida, com explica Zygmunt Bauman?

L’enfrontament a la diversitat fa necessari que ens qüestionen la nostra identitat, aquella comunitat d’idees i valors amb els quals ens sentim identificades, per tal de reafirmar-los o modificar-los. Però això només pot donar-se en una trobada real en espais comuns per a imaginar mons alternatius, oberts, on el qüestionament i el diàleg esdevenen generadors de noves oportunitats, d’alteritats possibles.

L’antítesi a la definició inicial: la revolució necessària és abandonar la identitat com a mateixitat, identitat contraposada a l’altre, construïda en oposició a l’altre. La revolució és visibilitzar les esquerdes, palesar la fragilitat de les aliances, contingència de les relacions, la provisionalitat de les creences. Revolució és reivindicar i visibilitzar el cos, matèria viva del meu jo, finita i corruptible… Revolució és proclamar la llibertat dels cossos, sexuats, diversos, únics, no idèntics, concrets, particulars…

Tal vegada, la radicalitat en aquesta societat global, incerta, caòtica, líquida, siga esdevenir rizoma i no arrel.

El proper 16 de setembre, a Roquetes, a les V Converses de Pensament Crític a les Terres de l’Ebre intentarem treure l’entrellat de tot plegat. Us invitem a participar i reflexionar ensems!

1. El pressentiment nº 77, 16-04-2019, Espai en blanc. Disponible a <http://elpressentiment.net/no-77?lang=CA>
2. BAUMAN, Zygmunt. Identidad, Losada, Madrid, 2018.
ARTICLES RELACIONATS

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu aquí el vostre nom

5 + 4 =

Últimes notícies