Cinta Montañés Príncep (Amposta, 1965–2026) ens va deixar el 2 de setembre. Amb ella desapareix una dona cultíssima, treballadora i apassionada pel coneixement; una ampostina de soca-rel, catalana, rural i profundament vinculada al territori. Tanmateix, sobretot, ens deixa una d’aquelles persones que han treballat durant anys, sovint lluny dels focus, perquè la nostra història fos més coneguda, més estimada i més ben explicada.
Cinta era arqueòloga i historiadora. Llicenciada en Geografia i Història per la UNED, va dedicar bona part de la seva vida professional a investigar el patrimoni de les Terres de l’Ebre. Va excavar, va estudiar, va documentar i va escriure. Ho va fer amb una característica que la definia especialment: el seu coneixement no era mai distant del territori. Era una dona de terra, de camps, de pedra, de murs, de ceràmica i de remembrança. Una dona que sabia que la història no és només allò que expliquen els llibres, sinó també allò que queda baix dels nostres peus.
Ampostina fins al moll de l’os, va contribuir decisivament a recuperar i divulgar la memòria de la seua ciutat. Va participar en el llibre Amposta (2006) i, juntament amb Júlia Idiarte i Maite Subirats, va ser autora de L’Abans d’Amposta. Recull gràfic 1875-1975 (Efadós, 2013), un volum monumental de 856 pàgines que reconstrueix un segle de vida ampostina. Allí hi trobem els carrers, els camps, els oficis, el comerç, les escoles, les festes, les institucions i, sobretot, la gent. Perquè Cinta entenia que explicar la història d’un poble era explicar la vida dels seus habitants.
La seua recerca va anar molt més enllà de la seua ciutat natal. Tortosa va ser un dels seus grans territoris de treball. Va participar en excavacions i estudis a la ciutat i va deixar aportacions fonamentals per al coneixement de la Tortosa medieval i andalusina. El 2009, juntament amb Albert Curto Homedes, va ser comissària de l’exposició “Turtuxa, a l’extrem d’al-Àndalus” i coautora del seu catàleg. També va publicar treballs com “Noves dades arqueològiques per al coneixement de la Tortosa andalusina” i “El procés de fortificació andalusina a les Terres de l’Ebre”. Va estudiar les fortificacions tortosines, va treballar en les escales de la Catedral, en l’antic convent de Sant Joan i en altres intervencions arqueològiques de la ciutat.
El seu camp de treball també va passar pel castell d’Amposta, el castell d’Ulldecona, Sant Miquel de Vinebre, el Puig-roig del Masroig, la Ferradura i nombrosos altres jaciments i espais patrimonials. Va participar en el Pla director de les muralles de Tortosa i va exercir, igualment, tasques de coordinació cultural, com la de l’Antena del Coneixement d’Amposta de la Universitat Rovira i Virgili.
Tot plegat dibuixa una trajectòria molt més important del que podria suggerir qualsevol currículum. Perquè Cinta no era una historiadora de despatx. Era una historiadora útil. Aquesta paraula, aparentment senzilla, és probablement una de les que millor la defineixen. Era útil per a Amposta, per a la terra de l’Ebre, per a l’arqueologia, per al patrimoni i per a la cultura del nostre país. Posava el coneixement al servei dels altres.
També era una dona rural, en el millor sentit de la paraula. Entenia el territori perquè l’havia viscut i estudiat. Sabia que darrere d’un camp hi ha segles de treball, que una séquia explica una manera de viure, que una paret antiga pot contenir més història que moltes pàgines i que una fotografia familiar pot ser una peça fonamental per a reconstruir la memòria col·lectiva.
Era una dona culta, però mai pedant; rigorosa, però apassionada; treballadora, però sempre disposada a compartir el que sabia. Tenia la història apamada. No només perquè en coneixia els períodes i els noms, sinó perquè sabia reconèixer-la quan apareixia en una excavació, en un document, en una fotografia, en una ceràmica trencada o en la memòria d’un poble.
Això és el que més trobarem a faltar.
Amiga de Campredó, col·laboradora d’una gran quantitat d’activitats culturals, coneixedora del món templer i hospitaler, que ajudava a revitalitzar. Les torres de guaita, Font de Quinto i la Carrova, com a emblema veritable del nostre passat col·lectiu.
Ara que Cinta ja forma part d’aquesta història que tant va estimar, ens queda la seua obra i ens queda també la seua manera de mirar. Una mirada ampostina, catalana i ebrenca; una mirada culta i alhora arrelada; una mirada que ens recordava que estimar el país també vol dir conèixer-lo.
Cinta Montañés va dedicar la vida a rescatar fragments del nostre passat perquè nosaltres poguéssem entendre millor qui som.
Ens ha deixat una dona que tenia la història apamada. Descansa, Cinta, has deixat petjada llarga.
