L’educació inclusiva, un procés pel qual s’ofereix a tots els infants, sense distinció pel que fa a la capacitat, la raça o qualsevol altra diferència, l’oportunitat de continuar sent membres de les aules regulars i d’aprendre dels seus companys i companyes (i amb ells/es) a l’aula.
Estem parlant de la protagonista durant els darrers anys al món de l’educació. No hi ha millor acció educativa que aquesta, la satisfacció i orgull no té preu, o millor dit, sí que en té i per al Departament d’Educació és 0.
Com sempre dic, vivim en una societat canviant, que evoluciona dia a dia, però que ho fa en una direcció com a mínim dubtosa. És una obvietat que dintre les escoles hi ha diferents nacionalitats o barreres d’aprenentatge. És evident que tothom ha de tenir les mateixes oportunitats i el que queda clar és que no es poden donar solucions a dificultats actuals amb els mateixos recursos de fa 20 o 25 anys.
Ho veig molt clar, però des de dalt el que veuen no només és que hem de donar solucions, sinó que les hem de donar amb la màxima qualitat i com diem per les nostres terres, “sense ancantar-mos”. Em fa molta gràcia quan arriba l’època de l’any en què es treuen conclusions i comparen resultats i normalment cada any són pitjors. Què esperen? Millorar? Tenim ràtios que superen els 25 nens i nenes per aula, amb una diversitat a tenir en compte, ja que es necessiten adaptacions i atencions importants. Un cos docent marcat per les retallades i per la falta de personal. I unes metodologies canviants, que l’únic que fan és mirar els resultats dels països nòrdics, però no la realitat educativa nostra.
L’altre dia parlava amb un company de professió al qual li tinc molt d’apreci i m’ho va dir clar, “Inclusió a cost zero”. No sé com podem aguantar, però cada vegada ens demanen més i ens donen menys. No parlem de diners, parlem de recursos i mesures per fer front a la realitat que ens trobem dia a dia a les aules. Els únics recursos que tenim són els que nosaltres mateixos ens creem i si n’hi ha d’altres són perquè algú se’n deu veure beneficiat.
Podem veure pels mitjans de comunicació com cada cop es menyspreen més les escoles d’educació especial, per tal que tots els infants tinguin cabuda dintre l’escola ordinària.
stic d’acord, però quan això sigui possible, ara no ho és. Ho dic perquè he vist les dues cares, he pogut treballar en escoles ordinàries i escoles d’educació especial i no entenc com poden arribar a dir aquestes barbaritats.
Ens podem centrar a donar resposta a les necessitats que l’alumnat té? Crec que més que una necessitat és una obligació. Parem de mirar el que fan els països veïns, abordem el nostre propi problema, mirem qui som, què tenim i què és el que podem fer.
Vull acabar fent una petita reflexió i és que fa uns dies vaig llegir unes declaracions on es posava sobre la taula el fet que potser el món de l’educació ha innovat massa sense saber ben bé quins resultats donaria tot això. Doncs bé, jo crec que no cal posar-ho en dubte, podem afirmar-ho, copiar no porta a cap lloc i encara menys si estàs intentant fer una cosa que no saps fer. De vegades, el més fàcil és simplificar les coses, no fer-les més difícils, detectar i actuar, sense treballar de cara a la galeria. Com dic sempre al meu alumnat, als problemes, solucions i a partir d’aquí evolucionar sobre una base segura.
