Un filòsof francès va dir que perquè un escriptor aconseguís la immortalitat és necessari llegir-lo després de 20 anys de la seva mort. Doncs bé, han passat 53 anys de la mort de Jack Kerouac. N’he fet la prova. He rellegit fragments d’On the road, la novel·la que va passar un calvari abans de publicar-se el 1957. Mentre escric aquest article Rússia està envaint Ucraïna i hi ha un cert paral·lelisme, distint i distant, entre els primers anys de la dècada dels 50, als Estats Units, del segle passat, i l’actualitat. Als Estats Units vivien amb incredulitat que feia pocs anys havia acabat la Segona Guerra Mundial i avui Europa està preocupada perquè un deficient mental, de la mateixa manera que Hitler en el seu moment, aspira a fer renéixer un imperi que fa pocs anys s’ha ensorrat, com si Europa no n’hagués tingut prou amb Nicolau II, Franco, Mussolini, Stalin i altra gent d’aquestes característiques. Tot això ho dic perquè avui, com ahir, la joventut europea contempla amb horror i preocupació el seu futur.
Parlar de la Generació Beat és parlar de llibertat. Se n’ha parlat molt, d’aquesta llibertat, que tenia en les carreteres americanes el seu punt de partida, i tot, combinat amb una literatura que va tenir una gran influència, i que continua tenint-la actualment; i que més enllà s’ha reflectit, també, en el cinema i en la música. Una cultura que volia trencar amb un estil de vida sorgit immediatament després de la segona gran guerra, i que en els viatges i les drogues va tenir la seva raó de ser. Obres com la ja mítica On the road i Aullido, d’Allen Ginsberg, exercirien una gran influència en aquella època, i sobretot la primera continua sent per a molta joventut un model a escollir.
Però, ves per on, fa pocs dies he rebut d’un bon amic, un intel·lectual català, una informació que jo desconeixia i m’he quedat bocabadat i desconcertat. És aquesta: fa poc que ha acabat la Segona Guerra Mundial, que ha sotragat bona part de la vida americana, de la qual neix una joventut rebel i contestatària que pot posar en perill, amb els anys, un canvi radical d’aquesta vida. I és llavors quan intervé la CIA, que, amb una estratègia ben calculada, promociona i fomenta les drogues per tal que aquesta joventut no s’involucri en la política. És llavors quan la marihuana i altres substàncies fan la seva aparició i molt jovent s’oblida dels problemes dels seus pares, i entre la carretera i noves experiències s’allunya d’una societat que els rebutja.
El grup nuclear de la Beat Generation comença amb quatre genets: Jack Kerouac, Allen Ginsberg, William S. Burroughs i Lucien Carr, als quals s’afegiran Lawrence Ferlinghetti, Kenneth Rexroth, Gary Snyder i Richard Brautigan, entre altres, però, sobretot, Neal Cassidy, el Dean Moriarty d’On the road, immortalitzat per molts dels seus companys en algunes de les seves obres.
Avui, quan Europa està sacsejada i ultratjada per Rússia, i quan la crisi i la manca de treball fan que molta joventut no tingui clar el seu futur, l’obra de Kerouac torna a renéixer, perquè les aspiracions de la joventut americana d’aquells anys connecten emocionalment en l’europea actual, i és molt possible que la marihuana i companyia s’incrementin potencialment i busquin una sortida experimentant noves sensacions. És interessant constatar que aquesta rebel·lia ha desembocat en nombroses obres literàries.
Xavier Garcia Pujades, l’excel·lent col·laborador d’aquest setmanari, en el seu llibre Empaitant gent a París va entrevistar el pintor Brion Gysin sobre la generació Beat. Vet aquí la seva resposta: “Al voltant de la nostra generació hi ha molta mitologia i convindria saber la veritat. A part de Ginsberg, que era fill de militants comunistes, tots els altres eren una mica comediants. Ningú no va treballar veritablement per a guanyar-se la vida. Els primers viatges que van fer van ser subvencionats per l’exèrcit americà, amb la paga que tenien de la Guerra de Corea. La ruta de Kerouac és pura literatura. Sí, creu-me, la Generació Beat és un truc publicitari”.
Deixo en mans dels lectors la seva opinió sobre aquesta generació.
