Prop de 10.000 quilòmetres separen Tortosa de Lusaka, la capital de Zàmbia, on Jordi Rovira ha trobat la seua segona casa fent allò que més li agrada, transmetre els valors de l’escola del FC Barcelona als jóvens zambians i intentar perfeccionar les seues condicions i capacitats futbolístiques per a acabar descobrint i perfeccionant futurs jugadors que puguen fer el salt al futbol professional.
Rovira, que com a jugador va formar-se a les categories inferiors de l’Ebre Escola, abans de jugar a l’equip del seu poble durant els tres anys de juvenil, el Remolins-Bítem, també va defensar la samarreta de l’Ametlla de Mar a l’antiga Segona Territorial i posteriorment durant tres anys va jugar amb la Cava, on les lesions van canviar-li el seu destí futbolístic. Aquella cama esquerra màgica va trobar l’entrebanc de les lesions i amb tres trencaments de lligaments creuats (dos al genoll esquerre i un al dret) en només tres temporades van apartar-lo del futbol en actiu.
La situació va ser complicada per a un jugador que ja destacava tot i la seua joventut, però el seu esperit de superació i la seua fortalesa van servir-li per a refer-se i per a seguir mirant endavant agafat de la mà de l’esport que l’apassiona, el futbol. Rovira va centrar-se en la seua formació com a tècnic i després d’uns inicis al futbol base del Jesús Catalònia, va aprofitar l’oportunitat d’unes proves d’accés a la Masia, fins a aconseguir poc després una plaça per a marxar a entrenar a Dubai dins l’Escola del FC Barcelona. Allí va poder viure juntament amb el luxe més extrem. A 7.000 quilòmetres de casa va iniciar el seu creixement com a tècnic tot i fer-ho en un país on “el futbol no es viu com a Zàmbia o a Catalunya. A Dubai tenen instal·lacions molt avançades, hi ha un sistema de competició, però no hi ha qualitat ni la passió pel futbol. Els xiquets hi juguen com un complement, però no hi ha sacrifici ni el somni que el futbol puga canviar la seua vida”.
Després de dos temporades als Emirats Àrabs, Jordi Rovira va tenir la possibilitat de fer un gir radical a la seua vida com a director de l’escola del FC Barcelona a Lusaka, on es creava una nova escola del club blau-grana. Tot i semblar una decisió arriscada, Rovira no va dubtar a fer les maletes i marxar a Zàmbia per a liderar el nou projecte futbolístic del Barça. A Lusaka, on treballa des de fa un any, s’ha trobat amb el pol oposat al de Dubai. Rovira reconeix que “aquí existix el talent, el jugador africà és molt fort físicament i té bones condicions tècniques, malauradament aquí no hi ha bones instal·lacions ni tampoc un sistema de competició per a jugar regularment, només hi ha la primera divisió
absoluta”.
Rovira, que destaca que “l’únic camp de gespa artificial de tot el país és el nostre”, reconeix que “estem treballant amb la Federació per a intentar crear un sistema de competició”, un avenç que ajudaria al creixement futbolístic dels jóvens zambians, amb qui l’entrenador tortosí ha tingut una experiència de les que marquen per a la resta de la vida i que s’ha mediatitzat durant les últimes setmanes. A Lusaka, Rovira va trobar-se amb Japhet, un jove a qui les dificultats familiars i la manca d’infraestructures li impedien poder compaginar la seua vida personal amb el somni futbolístic d’entrenar amb la FCBEscola. Rovira va poder solucionar els problemes de desplaçament existents fent-se càrrec dels costos de l’autobús per a desplaçar-se des de casa seua fins al camp d’entrenaments, també va parlar amb el director de l’escola de Japhet per a poder compaginar els entrenaments amb els seus horaris acadèmics. La situació de la família de Japhet, que havia perdut el seu pare per culpa d’una malaltia, tampoc ajudava que el jove pogués entrenar amb regularitat, la família estava a punt de perdre la casa per no poder fer front als pagaments del lloguer d’esta. En assabentar-se’n, Rovira no va dubtar a fer-se càrrec dels costos de l’habitatge de la família, a qui ajuda també amb la compra de menjar i roba. La relació entre Jordi Rovira i el jove Japhet ha anat més enllà de la d’un entrenador i un jugador, tots dos s’han convertit per a ells com un pare i un fill o un germà, un punt on recolzar-se, ja que Jordi també va perdre el seu pare fa pocs mesos i amb Japhet va trobar el suport necessari a més de 10.000 quilòmetres de casa.
