Escric aquest article durant el vol de Madrid a Lima. Fa molts mesos que tenia planificat aquest viatge de feina i llavors res ens va fer pensar que el moment coincidiria amb la publicació de la sentència del procés ni, molt menys, amb totes les accions que s’han dut a terme com a conseqüència.
Aquests darrers dies he tingut una sensació estranya, entre angoixa i ressaca, i un pensament constant de tristesa i d’impotència relacionat amb totes les injustícies que s’han produït en els darrers dos anys. Necessitava fer alguna cosa, tenir la sensació que aportava el meu granet de sorra … i vaig trobar la manera de fer-ho. Les ‘Marxes per la Llibertat’, una iniciativa que ha superat totes les expectatives i en la qual vaig participar fent el tram des de Tarragona a Coma-ruga. Una caminada de 25 km que em va permetre marxar més tranquil·la.
“Aquests darrers dies he tingut una sensació estranya, entre angoixa i ressaca, i un pensament constant de tristesa i d’impotència relacionat amb totes les injustícies que s’han produït en els darrers dos anys.”
De matinada, quan he arribat a l’aeroport de Lima, m’he afanyat a buscar una xarxa sense fils per a poder veure, en directe, com arribaven totes les columnes de les Marxes a Barcelona. Segur que no trobaré totes les paraules que defineixen aquest moment, però l’emoció i la satisfacció que he sentit en veure milers i milers de persones entrant a la ciutat a la vegada que anaven saltant al meu whatsaap moltíssimes imatges que m’enviaven d’altres llocs de Catalunya és indescriptible. Dues llàgrimes han rodolat per la meva cara de l’emoció de pertànyer a aquest poble tan poderós, pacífic i exemplar. El que ha passat avui, i més vist des de la distància, és la confirmació claríssima que una majoria de catalans ha assumit la responsabilitat individualment i col·lectiva de fer evident que per damunt de tots els líders polítics i de totes les ideologies hi ha la dignitat d’un poble i que com a poble està disposat a arribar fins al final per tal de denunciar les injustícies, per reclamar la llibertat de tots els presos i presses, el retorn dels exiliats i, en definitiva, per a exigir ser respectat i considerat com es mereix. Arribats a aquest punt no hem de defallir, hem de continuar amb la mateixa fermesa fent evident que som un moviment transversal que no fa distincions ni de classes, ni d’edats ni, cada vegada menys, d’ideologies polítiques.
Com m’ha passat des de l’1O, i cada vegada que hem fet grans manifestacions, amics de tot el món m’han contactat per saber si jo i la meva família estàvem bé i per a dir-me que estaven pendents de les notícies de Catalunya i ens enviàvem molta força i admiració. De la mateixa manera, també durant tot aquest temps, no he rebut ni un missatge dels meus amics i col·legues de l’Estat a excepció dels de les Illes, País Valencià i País Basc … Al principi em va doldre. Hores d’ara ja he arribat a la conclusió que no volen saber quina és la situació real, no fos cas que els fes replantejar la seva. Ja se sap que sortir de la zona de confort, per a molta gent, és un trasbals massa gran.
Els que em seguiu a les xarxes sabeu que viatjo molt i sempre, des del començament del conflicte, he mirat d’explicar a tots els que m’han preguntat que actualment les reivindicacions no són tant d’autodeterminació i independència, que també, sinó de justícia per als empresonats, exiliats i encausats i de dignitat per a un poble que es mereix ser respectat pel que és, pel que vol i pel que demana. Tot això amb la vehemència que em deu caracteritzar quan intento defensar totes aquelles persones que han estat jutjades injustament per intentar aconseguir un altre camí per al país que representaven. En tot cas, havia de discutir si aquest camí era el millor, el més adequat per al moment que estàvem vivint, inclús, si s’ajustava als paràmetres polítics legals establerts, però tothom ha coincidit que en una democràcia mai s’hagués hagut d’arribar a la situació on som ara.
Les persones que han assumit, durant tot aquest temps, el govern de l’Estat, elegides democràticament pels vots dels seu conciutadans, s’han cregut amb l’atribució de situar-se per damunt del bé i del mal i, amb col·laboració amb el poder judicial, justificar un relat creat per a menystenir una gran part de tot un país, a la vegada que criminalitzaven homes i dones que, en definitiva, havien estat elegits democràticament igual que ells, tot i que tenien una perspectiva de la realitat política i ideològica diferent. Quanta involució social i política en aquests darrers dos anys, quanta arbitrarietat i quant de menyspreu i manca de respecte cap a unes persones que ho estan donant tot pels altres. Els gran moviments socials han estat i estaran per acompanyar i continuar la vostra lluita. Mai us podrem pagar tot el vostre compromís, sacrifici i dedicació al nostre país. Per vosaltres i amb vosaltres hem de seguir i seguirem lluitant per tenir un una societat més justa i més forta on els principis de democràcia i equitat siguin l’eix que articuli la nostra realitat i on els líders polítics s’uneixin per a constituir una sola veu que clami i treballi per l’autodeterminació i la república amb un pla orientat a contrarestar el menysteniment de l’Estat.
Per acabar vull dir que la deriva violenta dels darrers dies, sigui qui sigui qui l’organitzi, no ens representa ara ni mai. No donem arguments a aquells que fan de la violència provocada el seu argument per a justificar la seva incompetència per a trobar una solució dialogada, democràtica i pacífica, que és el que més de dos milions de catalans defensem des de fa tan de temps. Aïllem els violents … vinguin d’on vinguin lluitem per la justícia, la democràcia i l’empoderament com a poble i com a societat.
Com diuen Oques Grasses en una de les seves cançons: “no hi ha gàbies per a tants ocells”.
