Fa pocs dies llegia una entrevista que li havia fet Jordi Évole a Rosa Maria Sardà i que em va fer pensar. Una entrevista que molts haureu llegit, amb motiu del seu recent traspàs.
Comento això, perquè ella va fer al·lusió a una frase que deia: “El contrari de la pobresa no és la riquesa, sinó la justícia; la justícia social”.
Imagino que em va afectar especialment, perquè fa uns dies, potser ja unes setmanes, vaig veure un titular a la premsa en què apareixien el meu nom i cognoms i feia referència a la meua mala gestió de l’ens que presideixo: el Copate. No cal dir que la meua indignació va ser molt gran, com passaria a qualsevol persona.
Ara, havent passat el primer moment d’aquell despropòsit, pensava que aquella ràbia, aquell sentiment de frustració desapareixeria. Després, però, em vaig adonar, com ho faig ara, que el sentiment que defineix el meu estat és molt pitjor. És autèntica decepció. Decepció sí. Un dels estats emocionals que millor defineix la meua percepció.
Seria absurd si us volgués explicar ara que l’element sorpresa, generalment i malauradament, en sentit negatiu, no és intrínsec a l’àmbit de treball que, voluntàriament, vaig elegir i que ocupa bona part del meu temps. Però jo, ara, us parlava d’una altra cosa. No em refereixo als moviments o estratègies de partit o a la reconeguda acció-reacció. Em refereixo a les persones; a les persones amb majúscules que, lluny de voler construir, destruïxen sense escrúpols i el pitjor de tot, no sorprenen a ningú amb la forma ordinària i desencertada de fer i també, pel que sembla, de ser.
Suposo que, depenent de la il·lusió de cadascú, la convicció i el propòsit que ens impulsa a fer de la política una part molt important de la nostra vida, les coses es veuen d’una manera o altra.
En el meu cas, us asseguro que la meua voluntat no és altra que servir els ciutadans i procurar-los, en la mida de les meues possibilitats, tot el benestar de què siga capaç, amb la meua volguda aportació, que no és altra que mirar per contribuir al creixement i a la superació de les dificultats que, des de sempre, hem hagut d’enfrontar. I, ara, especialment.
És per això, per la circumstància que, des de fa tres mesos, presideix la nostra vida, que encara costa més d’entendre aquesta ambició desmesurada del poder i a qualsevol preu.
I poca cosa més. Només dir-vos que he intentat de transmetre-us l’esperit real i transparent de les meues accions i també de la gent que m’acompanya en aquest camí nou, per a molts; antic per a uns altres, però que tots vivim amb força i il·lusió.
Les explicacions als fets denunciats les he i hem donades reiteradament, a través dels mitjans de comunicació en totes i cadascuna de les nostres intervencions. Amb aquest text només pretenc expressar-vos el meu sentir. Gràcies a totes i a tots pel vostre escalf, suport, complicitat i desig compartit
d’avançar.
