EDICIÓ PAPER // Satur Voltes, veí de Vinallop, exercia de zelador de Consultes Externes a l’Hospital Verge de la Cinta de Tortosa. Acaba de fer 55 anys, però fa uns mesos ningú hauria apostat perquè els pogués complir. Sense patologies prèvies, la segona setmana de març va començar a trobar-se malament i aquell cap de setmana, en què es va decretar l’estat d’alarma pel coronavirus a Espanya, ja no va anar a cobrir una guàrdia a la unitat de medicina intensiva (UMI). Al cap d’uns dies va acudir al CAP i li van diagnosticar una bronquitis, però dies després, de matinada, ja no podia gestionar les dificultats per a respirar i va acudir a Urgències de l’hospital on treballava. Li van diagnosticar Covid a través d’una analítica, va ingressar i el seu calvari personal es va accelerar. “Recordo vagament com un matí una doctora em va comunicar que m’havien de traslladar a l’UMI. Em diu la dona que vaig trucar-la per a intentar explicar-l’hi”, s’esforça a recordar.
Va entrar en coma induït, intubat i amb una traqueotomia. “M’han explicat que als 14 dies el test de Covid va donar negatiu, però fins al vintè dia els pulmons no podien respirar per ells mateixos. Aleshores em van despertar i m’aplaudien”, relata.
En total va trigar més de 20 dies a sortir del coma, més de 30 dies a abandonar l’UMI i més de 50 a marxar de l’hospital, ben entrat el mes de maig, encara amb una crossa i entre els aplaudiments de desenes de professionals.
Just després de recuperar la consciència no podia parlar ni deglutir. Li feien massatges a les extremitats i li mullaven els llavis, perquè si li donaven aigua podia ofegar-se. Satur intentava escriure en un paper què volia o el missatge que li havien de transmetre a la seua dona i el seu fill, que no podien visitar-lo. S’emociona en recordar com el van tractar els seus companys de professió. No pot reprimir les llàgrimes en recordar cada moment substancial del malson, de la “pel·lícula”, en què es va convertir per a ell la primavera del 2020.
Un cop fora de l’UMI, però amb la musculatura desactivada pels dies de prostració, va haver de tornar a aprendre a aixecar-se, a mantenir-se dret, a posar-se un jersei o les sabates, a menjar i a beure, a afaitar-se. Va perdre 17 quilos. Es referix a l’Eva, la logopeda, com el seu “àngel de la guarda”, i alterna el record de sensacions confuses amb altres de molt concises, com el fred extrem que sentia quan el van portar a planta, el dolor intens en un dit de la mà.
Va haver de començar de zero. De fet, l’havien donat gairebé per irrecuperable. Ara encara es troba en una fase posttraumàtica. Encara no ha pogut tornar a treballar. Està en mans de neurologia, pendent d’una valoració definitiva, amb algunes seqüeles. “Em diuen que he canviat, que parlo més seriós i trist, i estic més irritable; em molesta el soroll d’una cullera caient a terra”, revela. “No soc el mateix que abans i en soc conscient”, diu amb un punt de resignació, tot i que també valora el fet d’haver guanyat el pols; d’haver-se entregat a la rehabilitació -fins a sis dies a la setmana- per a recuperar la mobilitat; d’haver notat el suport d’amics, família i veïns. “Ara vaig agafant consciència de com he estat de malament, però a la vegada vull continuar millorant”, conclou.
El seu pare també va estar ingressat a l’hospital de Jesús amb la Covid i se n’ha sortit, amb 88 anys. La seua dona també ha passat la malaltia. Voltes fa una crida a la població perquè complisca les mesures de prevenció per a vèncer “un virus tan invisible com real”: “El problema és que està tan camuflat que si t’agafa bé et porta a una mort dolça.”
Febre molt alta
No va ser tan dramàtica l’experiència de Jordi Marsal -periodista de 44 anys que també va notar els primers símptomes al principi de la crisi- però sí prou il·lustrativa de la falta de preparació amb què el sistema sanitari va rebre la pandèmia. El dissabte 14 de març, també acabat d’estrenar l’estat d’alarma, ja va tenir febra alta, tot i estar vacunat de la grip pel fet de ser considerat de risc.
Durant 10 dies, va tenir febra intermitentment molt alta, de fins a gairebé 40 graus cap al migdia; mal de gola, tos, pèrdua d’olor i de gust, problemes intestinals. “Els símptomes eren estranys i intensos. Estava clar que no era una grip”, recorda. De fet, va tenir tot el ventall de símptomes que després s’han anat vinculant inequívocament al coronavirus. Però aleshores la incertesa era màxima. Va quedar-se a casa uns dies: “Gairebé no menjava perquè no tenia gana, feia vida de zombi”. No estava en condicions ni de teletreballar. Fins que, al cap d’uns dies, va anar a l’hospital d’Amposta després d’haver trucat al 061 com a pacient de risc.
A Amposta li van dir que patia un procés bacterià, sense ni tan sols fer-li l’analítica que li havien prescrit a través del telèfon d’emergències, i li van donar antibiòtic. “Va ser un cas clar de mala praxi”, lamenta Marsal, que en tres dies va haver de recórrer al servei d’Urgències del Verge de la Cinta de Tortosa. Allà sí que li van fer una analítica i el metge hi va veure un quadre compatible amb la Covid, però aleshores no es feien PCRs si no hi havia ingrés per complicacions. Quatre mesos després, la prova serològica va confirmar que tenia els anticossos.
Marsal recorda que les úniques preguntes que al principi li feien des del seu CAP de referència, a Santa Bàrbara, quan hi parlava telefònicament, era si havia estat a Itàlia -el primer país europeu a encaixar el cop de la pandèmia- o si s’ofegava. I com que les dos respostes eren negatives, no aprofundien en la possibilitat que tingués la Covid, com ell n’estava cada cop més convençut. “Jo ja entenc que el meu cas podia ser considerat lleu, però també necessitava respostes”. Si més no, a partir del desè dia va dixar de tenir febra i a poc a poc va anar recuperant l’olfacte i no se li ha manifestat cap seqüela.
Comptant els dies
Encara més benèvola, des del punt de vista dels símptomes, és la situació de desenes d’asimptomàtics que han estat diagnosticats per haver estat en contacte d’un positiu, ara que el sistema ha guanyat una certa capacitat de diagnòstic. Lluïsa Nogués, de 45 anys i veïna de Paüls, acaba esta setmana el seu confinament domiciliari sense cap símptoma -si més no en el moment de parlar amb esta publicació-.
“Els primers dies estava amoïnada, expectant, a vore com reaccionava el meu cos i si sortien símptomes. Ara ja vaig fent creus al calendari, comptant els dies que falten per a tornar-hi”, diu. En tot cas, tornar a la nova normalitat, a les restriccions de la vida fora del domicili. El 14 d’octubre li van dir que era positiva. Un company de la faena, parella d’una treballadora de Padesa -epicentre del principal brot al territori- havia donat positiu. Es va cribrar la plantilla de la seua empresa i només Nogués també tenia Covid. Des del CAP li van dir que li trucarien per a fer-ne el seguiment, però segons explica només l’han telefonat els rastrejadors per a demanar-li contactes estrets en les 48 hores prèvies a l’inici del seu aïllament. “Per sort no havia fet vida social. Ara he preguntat si em tornaran a fer la PCR quan acabe el confinament i m’han dit que no cal”. Dilluns, doncs, ja pot tornar a treballar.
