EDITORIAL // L’1 d’Octubre continua portant cua. El referèndum unilateral va marcar un abans i un després en la política espanyola i catalana. Abans i després d’aquell dia, han saltat pels aires espais polítics i convencions tàcites fins aleshores inqüestionables i, com ha quedat demostrat a les posteriors convocatòries electorals, s’ha establert un llistó independentista molt alt, que potser no arriba al 50% dels vots però que ja no ha tornat ni de lluny a quotes discretes molt anteriors a l’esclat del conflicte.
El dibuix és el que és, gairebé inalterable, la qual cosa fa més difícil la resolució perquè no hi ha una gran majoria sobre l’altra i perquè la solució no pot passar per oblidar ni perdonar el que va passar ara fa tres anys. Les càrregues policials d’aquell dia, sense previ avís ni requeriment, amb acarnissament en alguns casos, no van dixar ningú indeferent i van fixar probablement un punt de no retorn. A més a més, la repressió judicial desencadenada a partir d’aquell moment i sobretot a partir de la simbòlica declaració d’independència del 27 d’octubre, ha derivat en una causa contra l’independentisme farcida de petites i grans causes, des de la que manté empresonada en tercer grau -de moment- Carme Forcadell fins a les que continuen obertes per talls de carretera i altres protestes.
No es pot negar que l’independentisme va cometre errors durant l’estiu del 2017 que el van portar a aprovar unes lleis de desconnexió de forma atropellada, amb unes majories que no eren prou sòlides i que, com ha reconegut algun dirigent, van tirar pel dret sense prou empatia amb l’altra meitat de la població, però la resposta majoritària de la justícia, a qui l’Estat va encomanar la resposta i la revenja, l’ha portat a aplicar el Codi penal amb un rigor sovint retorçat i carregat de matisos polítics, tant a les causes grans com a les petites i sense tenir en compte les conseqüències socials de les seues decisions, com sí que s’ha tingut en compte en altres casos per a protegir per exemple el sistema bancari.
Encara avui, tres anys després d’un 1-O que continua sent el principal patrimoni de l’independentisme, hi ha una quinzena de causes obertes contra alcaldes per haver facilitat un lloc de votació als seus veïns o contra activistes que van intentar esprémer el seu dret legítim i inalienable de manifestació i protesta, més enllà dels excessos sancionables que hagen pogut cometre unes persones en concret.
