Un seixanta per cent i escaig dels espanyols/les que avui poden anar a votar no havien nascut el 6 de desembre de 1978, data que es va celebrar el referèndum per a l’aprovació de la Constitució a l’Estat espanyol.
El politòleg i economista Josep M. Colomer, en un article publicat a La Vanguardia (4/12/23), fa les següents quatre i fonamentades afirmacions: 1) la Constitució espanyola vigent és, de bon tros, la més duradora de la història espanyola i més de dues vegades més duradora que la mitjana de les constitucions que hi ha hagut al món des del 1789 (Revolució Francesa). 2) la Constitució espanyola (Colomer l’anomena “dels jubilats”) és la que ha tingut menys reformes, només dues, i les dues reclamades per la Unió Europea. 3) La Constitució espanyola actual està “protegida” per altíssimes barreres per a les possibles reformes. 4) És també la més llarga en nombre de termes i de paraules, fet que encara dificulta més la seva reforma.
Aquestes quatre afirmacions/conclusions (n’hi ha altres que ometo per no avorrir al lector) donen suficient argumentació per a pensar que demanar canvis i actualitzar-la d’acord els temps que corren no és cap despropòsit. I més, quan de vegades es passen pàgines pel forro de les seves tapes (siguin dures o toves) alguns articles (169) de les 192 pàgines que la componen.
Un indicador de la seva vigència podria ser l’interès dels que la van votar. A un nombre quantiós dels jubilats (els que van votar en el referèndum del 1978), probablement avui dia l’article que més els interessa de la Constitució és aquell que fa referència a les seves pensions i actualitzacions (article 50).
La Constitució parida fa quaranta-cinc anys, i segons el que diuen els que han desbudellat els 169 articles que la configuren, no regula de manera eficient la vida dels espanyols i les decisions polítiques de l’Espanya actual.
Un clar exemple de la poca adaptabilitat de la Carta Magna als temps que viu la societat espanyola és que a l’article 49 encara utilitza la paraula DISMINUÏTS. Tant l’ONU com l’OMS diuen que el llenguatge d’aquest article denigra les persones amb discapacitat. Ni tan sols s’ha d’utilitzar el terme discapacitats per fer referència als gairebé 4,5 milions de persones amb discapacitats (segons l’Institut Nacional d’Estadística) que hi ha a Espanya (600.000 a Catalunya). Ben segur que aquest article 49 no és l’únic que ha envellit de manera poc digna. Ni disminuïts, ni minusvàlids, ni discapacitats. Si la Constitució no canvia la terminologia, la societat sí que ho ha de fer: “persones amb discapacitat” és el que correspon dir als temps que vivim.
Perquè allò que diu l’article 14: “Els espanyols són iguals davant la llei, sense que pugui prevaler cap discriminació…” és anacrònic, fictici, disruptiu? O, simplement, és viure en un món imaginari però no real. I lo de “real” no va per allò que ara està lluny.
Salut i bones festes, ebrencs, i amb més desig per las persones amb discapacitat.
