HomeOpinióFirmes setmanarilebre.catLa desdibuixada figura del mestre

La desdibuixada figura del mestre

Molts, com jo, quan vam deixar-nos portar per la vocació de ser mestre, tant se val si d’Educació Primària, Secundària o universitària, pensàvem en poder dedicar-nos a ensenyar, a instruir, a acompanyar en el creixement personal els nostres alumnes gràcies a la ciència i a l’ofici apresos amb els nostres estudis i amb la formació constant. Ara bé, el món canvia, la societat també, i evidentment els joves d’avui tenen poc a veure amb allò que vam ser nosaltres, per no anar més enrere.

Des de ja fa uns anys ens hem anat desmarcant, convençuts, d’allò de la letra con sangre entra i hem abandonat els aprenentatges memorístics, hem aparcat les llargues explicacions teòriques, hem baixat de la tarima per apropar-nos als nens i nenes, per guiar-los, per orientar els seus passos, hem cregut en metodologies que desenvolupen habilitats i estratègies que els han de convertir en ciutadans més preparats per al món en què viuen, més autònoms i crítics. Ens ho hem cregut, m’ho he cregut, i preferim que sàpiguen multiplicar encara que no hagin après les taules, que escriguin un bon text malgrat no analitzin sintàcticament una frase, que viatgin pel món comunicant-se i respectant a tothom tot i no saber el llistat de verbs irregulars en anglès. Hem canviat de llibres, de mobiliari, de material, de mètodes…, però no volem canviar de professió.

Tothom predia que la pandèmia ens canviaria i la hipòtesi s’ha confirmat en la pitjor de les seves vessants. Sempre s’ha dit que l’escola no pot ser aliena al seu entorn i així és, perquè no podria ser de cap altra forma. I de la mateixa manera que ens envaeix l’alegria quan els nois i noies surten al pati o comparteixen bromes, també ens arriben els problemes seus i de les seves famílies. Per això, l’escola ja no és un centre de saber sinó un centre d’emocions i, malauradament, ara aquestes s’apropen més al patiment que al gaudi. Cada dia que passa fem menys de mestres i més d’infermeres i infermers tenint cura dels atacs d’angoixa, de treballadores i treballadors socials atenent els problemes econòmics de les famílies que no poden assumir les despeses educatives, de psicòlegs i psicòlogues ajudant la superació de la frustració o de traumes més profunds.

Davant d’aquesta situació, de tant en tant, em rebel·lo i verbalitzo que jo vaig estudiar per ser professora de llengua, que no és la meva responsabilitat atendre tots aquests problemes. Ho dic i ho penso sincerament fins que un altre cas ens arriba i el cor se’ns trenca, incapaços de no oferir tot el nostre suport i afecte, malgrat l’escassa formació que tenim per fer-ho. És per això que ens calen més recursos, més personal especialista que pugui atendre’ls com ho necessiten, sinó volem que en pocs anys tinguem una generació de joves i adults amb greus problemes mentals i una de vells mestres frustrats amb la seva vocació.

Marta Tena
Marta Tena
Escriptora i professora de secundària i de la URV
ARTICLES RELACIONATS

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu aquí el vostre nom

55 + = 64

Últimes notícies

-->