Estos dies m’està venint reiteradament al cap un episodi que explica Anselm Turmeda a la seua obra de llarg títol, coneguda com La disputa de l’ase. Soc molt propens a relacionar fets que passen o coses que observo amb algun passatge literari, alguna cançó, algun paisatge, alguna olor, algun record… Però us confesso que en este cas estic desconcertat. No sé a què pot obeir que el frare franciscà mallorquí, que desenganyat de les formes de vida del cristianisme i de la societat occidental va acabar convertint-se a l’Islam, truque una i altra vegada al meu pensament.
Al llarg de La disputa de l’ase, fra Anselm i l’ase discutixen qui té més dignitat i noblesa, si les persones o els animals. És així com l’ase, per a parlar de l’enveja, i la rancúnia, explica la història que precisament estos dies no para de venir-me al cap. Us en faré cinc cèntims, de forma més o menys sintètica. Diu que a la vila de Falset, pertanyent al comte de Prades, anaren a predicar un framenor, de l’orde dels franciscans, i un frare predicador, de l’orde del dominics, dos congregacions religioses que no es podien suportar mútuament. El framenor va predicar el dia de Nadal i l’altre l’endemà, festa de Sant Esteve. Quan, passades les festes nadalenques, es disposaven a tornar a Tarragona, d’on havien vingut, el comte els digué: “A tot el poble ha plagut la vostra manera de predicar; demaneu el que vulgueu, que us ho donarem, però volem que primer demane el frare predicador i després el framenor.” El frare predicador, rabiós, pensà: “Maleït siga, si jo demano primer, el framenor demanarà i obtindrà més que jo, i abans preferixo la mort. Però jo seré més llest que ell.” I adreçant-se al comte respongué: “Senyor, us demano que em siga donat el doble del que us demane el framenor.” El comte ho concedí, i tan bon punt el framenor ho hagué sentit cregué morir d’enveja i d’irritació, i es va dir a si mateix: “Mal caiga mort, este traïdor, que vol tindre el doble del que jo demanaré; si jo demano cent florins, ell n’obtindrà dos-cents, no et fot! Preferixo morir content que viure amargat.” Així fou que digué al comte: “Senyor, us demano que em feu pegar cent bones bastonades, sense cap mancança; esta és la més gran gràcia i recompensa que podeu donar-me.” El comte digué a dos escuders: “Aneu, porteu dos bastons de nesprer i doneu-li este plaer, ja que així ho demana.” Els dos escuders agafaren el framenor per la caputxa i començaren a tustar-lo ben fort. El frare predicador no parava de cridar: “Prou! Prou!”, tement que a ell li’n tocaria doble ració. El framenor, en canvi, deia plorant i suplicant: “No pareu, i pegueu-me totes les bastonades demanades.” I girant-se cap al frare predicador, li amollà: “Què us pareix, del do que he demanat? No us veig gaire content, eh! Per la vostra cobdícia heu demanat el doble del que em fos donat a mi, i a mi em plau en gran manera tindre un mal dia d’Innocents a canvi que vos tingueu un pitjor Cap d’Any.” Quan hagueren acabat amb el framenor, els dos escuders agafaren el frare predicador per la capa i, desoint els crits de clemència, li arrearen totes les bastonades que li pertocaven, sense descomptar-ne cap ni una, i el deixaren tan estabornit que calgué tornar-lo a la ciutat de Tarragona a cavall d’una mula.
Discòrdies, enveges i disputes per la primacia entre dos organitzacions preeminents dins de l’església catòlica medieval; obsessió malaltissa en la manera d’empetitir o fer mal a l’altre: “jo em faré fotre, però tu et fotràs més”. Ai, quines coses passaven al segle XV! Sort que estes coses avui en dia no passen!
