La Plataforma en Defensa de l’Ebre ha elaborat i redactat una declaració en relació a la proposta d’interconnexió de xarxes -CAT i ATLL-; un cop més i davant d’amenaces transvasistes cícliques en el temps i repetitives en les formes. Una vegada més es fa necessari el posicionament unànime del territori. Institucions i agents sòcio-econòmics cal que es manifestin en defensa del recurs natural que ens aporta identitat com a territori, i a la vegada ens garanteix la supervivència com a societat. I aquest posicionament unànime de la societat ebrenca ha de ser sense esquerdes, sense plantejaments fal·laços ni tramposos, sense transvasaments encoberts. Malauradament, avui el govern de Catalunya i el seu Conseller d’Acció Climàtica són transvasistes, i així ho demostren les seves propostes. Anem a pams…
Els períodes de sequera a la Mediterrània són cíclics, un dels efectes del canvi climàtic és que la pluviometria disminueix a Catalunya i, que els fenòmens meteorològics es tornen més extrems. Les inundacions a Alcanar, o el temporal Glòria i la borrasca Filomena en són un bon exemple. Els episodis de sequera a Catalunya són cada cop més freqüents i rellevants, només en els últims vint anys n’hem patit cinc d’importants: 2002, 2005, 2007-2008, 2016-2017, i a partir del 2022. Per tant, ni la climatologia mediterrània ni el canvi climàtic poden ser una novetat en les nostres vides.
Fa 15 anys, quan el Conseller Baltasar va prometre la peregrinació a Montserrat -de genolls si calia-, per a suplicar a la Verge solucions a la sequera, vàrem descobrir una Catalunya sense recursos i desprotegida davant un canvi climàtic que s’albirava- i que molts negaven-. La sensibilitat hídrica de la Moreneta ens va salvar en el temps de descompte, i va deixar dos avisos contundents per a qui fossa capaç de desxifrar-los: l’estrès hídric es convertia en un habitual a Catalunya d’una banda, i de l’altra, no disposàvem de les infraestructures i recursos necessaris per a fer-hi front. Fruit d’aquella crisi es va construir la dessaladora del Prat i es va ampliar la de Blanes, se’n va projectar una a Cunit, i es va prometre invertir en les xarxes urbanes – moltes d’elles antigues i amb greus problemes de conducció que suposen percentatges de fuita i desaprofitament insostenibles-. De tot allò, d’aquella Taula de l’Aigua, mai més en vam tornar a tenir notícies. No pot ser que, la darrera inversió en una infraestructura de les que han de permetre pal·liar aquesta situació es fes al 2009 amb el govern Montilla. No pot ser que el pressupost de l’ACA s’hagi reduït un 48% entre 2010 i 2023, i les inversions en un 75%. Una reducció del pressupost de l’ACA dramàtica, i una execució que no arriba al 50% entre 2017 i 2022. Sense anar més lluny, el 2022, en plena situació d’alerta per la sequera l’ACA no va arribar al 21% d’inversió executada. I tot això perquè ens preguntarem?, l’explicació és molt senzilla, es va prioritzar pagar el deute generat per governs de CiU abans que garantir l’abastiment d’un dret bàsic com l’aigua. Entre 2010 i 2017 l’ACA no va executar ni una sola inversió. Amb la recaptació del cànon hi havia implícits tots els principis rectors de les polítiques públiques neoliberals: fer caixa per pagar proveïdors i negar drets a la ciutadania.
De la mateixa manera i en plena crisi econòmica, els Ajuntaments van prioritzar altres inversions més vistoses per davant de la millora de la xarxa d’abastament d’aigua -soterrada, invisible als ulls de la gent, irrellevant a l’hora de recaptar vots amb el model de tanca i obra pública en període electoral-.
I ara què, arribats a aquest punt de no retorn, quines propostes fa el govern de torn? El Conseller Mascort ho té clar: “agua para todos” que paga l’Ebre. Bé sigui en vaixells, o bé sigui amb noves canonades des de Garcia i Flix cap als pantans del Priorat -Guiamets, Siurana i Margalef-, pantans que acabarien abastint Riudecanyes i el Camp de Tarragona. Aquesta és la solidaritat que demana a l’Ebre la fe transvasista del Conseller Mascort i ERC. Tant el GEPEC com la Plataforma del Siurana neguen que el Priorat necessiti aigua de l’Ebre, allò que critiquen és que el projecte de la Conselleria republicana d’Acció Climàtica contempli sumar 4Hm3 anuals més als 6HM3 que ja es transvasen al Baix Camp. Quasi la totalitat del cabal del Siurana es desvia a Riudecanyes en un transvasament entre conques per fer arribar aigua a Reus.
I de la dessaladora de Cunit, en sabem alguna cosa? Sembla ser que no, sembla que deixarem passar la sequera, pregarem a la Verge i tornarem a deixar el projecte inacabat al calaix.
Els representants polítics i els agents socials del territori hem de donar suport a la declaració de la PDE, entenent que la proposta dels Col·legis Professionals d’Enginyers és inassumible en un context de crisi climàtica com l’actual, on les polítiques i les mesures han d’anar cap a la “Nova cultura de l’Aigua” que el Govern i ERC van abandonar fa molts anys. Però a la vegada, ha de quedar molt clar que el projecte dels Col·legis d’Enginyers és una proposta de màxims forçada per la negligència d’un govern autonòmic que, no està ni se l’espera quan la ciutadania pateix dificultats.
S’entén per procrastinar la tendència sistemàtica a postergar per l’endemà, les accions necessàries per atendre’n d’altres menys importants però més agradables. Per entendre’ns i com cantaria el mestre Sabina: “La llamaré mañana, hoy se me hizo tarde/ Esta forma tan cobarde/ De no decirnos que no”. Quan un govern, com és el cas, actua des del principi de la procrastinació els ciutadans perdem temps, veiem amenaçades oportunitats i se’ns acaba privant de drets. L’estratègia de deixar passar el temps per a que els problemes s’acabin diluint- que no solucionant-, comporta sovint conseqüències dramàtiques per a la població. Divendres passat es publicava als mitjans el retard en la declaració d’emergència, tot i tenir reserves d’aigua inferiors al 16% a les conques internes. Un altre dels cops de volant i les indecisions a les que ens té acostumats el govern Aragonés.
Lamentablement, la gestió hídrica no és ni serà l’únic episodi d’aquest desgovern. Ens resta un any de legislatura; governin i deixin el victimisme de banda, gestionin més i plorin menys, i a la vegada no es preocupin pels efectes electorals de decisions impopulars. L’electorat és intel·ligent, reconeix els governs responsables i castiga als estrategs de la demoscòpia.
