Sovint, els periodistes tendim a preguntar-nos fins a quin punt la nostra feina és útil. En l’àmbit en què jo treballo, aquest neguit es converteix, massa vegades, en frustració. Us posaré un exemple: fa justament un any vaig viatjar a la frontera de Bangladesh amb Birmània per informar sobre les matances contra els rohingyes, una minoria ètnica que ha sigut víctima d’una brutal neteja ètnica per part de les autoritats birmanes. Amb total impunitat i davant la inaccó internacional. Recordo especialment un testimoni. El Mohamed, un noi de 15 anys que va sobreviure a un atac contra el seu poblat i va gravar amb el mòbil les restes d’aquella massacre en què havien matat part de la seva família. Les imatges eren esfereïdores: cases incendiades, tolls de sang per tot arreu, restes humanes, cabells cremats, cadàvers. El Mohamed havia insistit des d’un principi en què jo havia de veure aquelles imatges. Per què? Confiava que si ho ensenyava a un periodista, el món ho veuria i es faria justícia. Aquells dies, molts periodistes vam publicar històries similars sobre la violència contra els rohingyes, i molts lectors es van escandalitzar en llegir-les. Però va ser efímer. A dia d’avui res ha canviat. De res ha servit.
I tot això ho explico en aquesta columna perquè l’altre dia, llegint el molt recomenable llibre Cuadernos Africanos, del periodista Alfonso Armada -un dels referents del reporterisme internacional de les últimes dècades-, vaig subratllar aquesta reflexió tan precisa: “¿Significa algo este sufrimiento, significa algo el mundo? Más de una vez, después de Sarajevo, después de Ruanda, he sentido la inutilidad de todas las palabras con las que cuidadosamente trato de describir lo que veo y lo que siento. La sensación de que tanto el sufrimiento como su relato son inútiles para alterar el estado de las cosas me traba como un perro los tobillos. Pero no por ello dejo de insistir, dejo de, acaso, ser testigo, de mirar dentro del horror, de volver al corazón de las tinieblas”.
