El nombre de feminicidis registrats enguany a Catalunya (19), una xifra que ja és de rècord abans que s’acabe el 2024; l’increment de les denúncies per violència masclista en l’àmbit de la parella o de la família i el fet que encara la majoria dels casos continuen sense denunciar-se, ens dibuixa un escenari dramàtic en què l’esforç de la política, que hi és, no està a l’altura de l’emergència. En este número es fa un repàs de tots els instruments i serveis que l’Administració posa a l’abast de les dones maltractades, una oferta suficient si no fos perquè sovint algunes d’estes eines no estan prou ben dotades de recursos i perquè l’amenaça d’alguns comportaments masclistes requerix una immediatesa en la resposta difícil de garantir.
Cal continuar lluitant no ja només contra les formes més extremes de violència masclista, sinó també contra els micromasclismes i contra comportaments i acceptacions culturals que estan reactivant el problema fins i tot entre la població més jove, que hauria de ser l’avantguarda de la lluita contra la violència de gènere. En canvi, cert negacionisme està impregnant perillosament les generacions que haurien de tindre a les mans bona part de la solució.
També és necessari atendre de forma diversa, urgent i transversal les diferents experiències de la dona maltractada, per a evitar que per exemple algunes dones migrants s’exposen a una doble violència: la de l’home que les maltracta i la de l’Administració que les vol retornar al seu país d’origen.