Quan Montserrat Roig va escriure “si hi ha un acte d’amor, aquest és la memòria”, va regalar-nos una de les reflexions més encertades sobre un dels camps més delicats i alhora fonamentals del nostre espai públic: la memòria democràtica. Sovint penso en ella quan la dreta espanyola torna a apel·lar a la concòrdia, com un dels conceptes-clixé que des de la Transició fa servir com a coartada de desmemòria i impunitat de la violència del feixisme. Perquè l’amor de Montserrat Roig volia dir justament el contrari de la falsa concòrdia de lleis com la recentment aprovada a les Corts valencianes, que ha servit per a derogar l’anterior llei valenciana de Memòria Democràtica.
De fet, en el text on apareix aquesta frase, Roig es refereix a l’acte literari: al record que evoca la lectura i que vincula qui llegeix amb allò que rememorava l’autor o autora a través de l’escriptura. Però, merescudament, ha estat adoptada amb relació a la memòria democràtica. No només perquè la mateixa Montserrat Roig és considerada justament com una pionera dels Països Catalans en aquest àmbit, amb recerques tan fonamentals com la dels deportats catalans, sinó, també, perquè en el cas del record compartit del passat traumàtic cal parlar d’amor.
Un amor, però, que es basa no en el silenci còmplice, sinó en el coneixement crític que fa dialogar el passat amb el present. I és un coneixement que atén a la singularitat de cada dolor, del dolor de cadascuna de les persones, però també envers cada indret de la nostra terra sobre els que va recaure la pitjor violència del segle XX. A diferència d’una de les majors barrabassades negacionistes i banalitzadores de la llei: quan proclama que “no importa el bàndol, ni l’origen, ni les creences, el sofriment i la mort va ser la mateixa per a tots”. Perquè, no és precisament el contrari, l’amor? No es tracta de convertir instants, espais, relacions i persones que estimem en úniques i incomparables? I és en nom d’aquest singular amor, d’un amor que també fa mal -com tot amor que comporta dol-, que les famílies han conservat les memòries d’una derrota política col·lectiva però també íntima fins a les quartes i cinquenes generacions després de la Guerra Civil, la repressió franquista o la deportació!
Com la memòria de José Arasa Espinach, regidor de Xerta que van afusellar a Vinaròs el 5 de juliol de 1938 per insultar i amenaçar uns regidors de dretes que s’havien emportat diners del consistori i que el seu net David Arasa, rector de Gandesa, no ha parat d’investigar als arxius. O de Maria Cinta Rodríguez, deportada de la Galera als camps nazis i que va col·laborar amb la resistència francesa per després ser reclosa a presons nazis i al camp de Buchenwald i que no fa tant va ser rescatada de l’oblit. O la història de Pedro Peralta Lacueva, que em va explicar la seua neta Cristina Campos Peralta: republicà nascut l’any 1906 a Samper de Calanda, província de Terol, s’havia casat i afillat a Ulldecona, el seu ofici era d’electricista.
Però la seua passió era la música. Era component de l’Orfeó Montsià. I a Ulldecona durant anys es va mantenir el record de la seua veu impressionant de tenor alt. Cristina em va explicar que la nit abans de ser afusellat, el 16 de novembre 1939, a les 6.15 hores, a la Muntanya de l’Oliva de Tarragona, la va passar cantant sarsueles, especialment La Dolorosa, i va acabar el seu escrit amb les següents paraules: “Diuen que les parets de la presó de Pilats tremolaven amb la seua veu, també em van dir que va estar cantant fins al moment de la seva mort, quan una bala assassina va apagar la seua veu”.
Aquests -i molts més!- són els records que cal no cessar de compartir i repensar-nos críticament a través d’ells. En primer lloc, perquè és del tot fals històricament, política i ètica que no importés fa 80 anys el “bàndol” dels morts, de la mateixa manera que tampoc és cert que tant faci el 2024. Per això queda tanta feina a fer fins que no quedi cap fossa sense exhumar ni dignificar, ni cap memòria sense restituir i compartir. Però, en segon lloc, perquè cal no oblidar que no van ser només víctimes. Parlar d’elles i ells només com receptors d’un mal radical és trair la memòria de les 200 persones ebrenques deportades als camps nazis, dels quasi 350 afusellats o morts a les presons del primer franquisme i de tantes i tantes persones que es van deixar la pell per la llibertat del nostre país com la mateixa Montserrat Roig durant la dictadura i la llarga Transició. I per això, honorar-les passa per qüestionar les injustícies del present perquè només així serem lleials -estimarem- a la seua lluita per un món menys terrible.
Un deure de memòria en què cal no defallir. Ni administracions, ni associacions, ni famílies, ni docents, ni persones investigadores, ni ciutadania. Teixint una xarxa de responsabilitat respecte a José, Maria Cinta o Pedro i les seues famílies. Però també respecte a les noves generacions que han de fer seu el record del seu dolor i la seua lluita perquè segueixi viu ara que cada cop som més lluny cronològicament d’esdeveniments com la Batalla de l’Ebre, l’inici de la qual rememorem aquests dies. Per això la memòria és un acte d’amor que ens fa més demòcrates, sobretot, quan té lloc de forma territorialitzada i propera a les comunitats. Perquè ens aplega entorn de valors de justícia i reparació respecte al nostre present i passat.
Com vam veure en els actes dels darrers mesos a Prat del Comte, Xerta, Tortosa, la Galera, Vinaròs, Tarragona… en què es van ajuntar des dels fills dels deportats o les víctimes ebrenques de la repressió franquista fins als seus rebesnets al voltant d’una memòria que ha de servir de dic de contenció contra les vulneracions dels drets humans que es repeteixen ara i aquí. Un patrimoni moral i cívic a què no ens podem permetre renunciar quan el descrèdit de la política i l’avenç dels moviments populistes d’extrema dreta han reforçat vells clixés d’una desmemòria que vol legitimar la desigualtat i la injustícia històrica cap als nostres morts però també cap als vius.
