HomeOpinióFirmes setmanarilebre.catLa necessària doctrina municipalista

La necessària doctrina municipalista

Aquestes darreres setmanes he tingut ocasió de visitar els municipis més menuts del país, tant els que ho són des d’una perspectiva eminentment demogràfica (Gisclareny, Sant Jaume de Frontanyà…, a la comarca del Berguedà), com els que ho són des d’una perspectiva territorial (Puigdàlber, a l’Alt Penedès, n’és el clar exemple, ja que és el que té el terme municipal més menut de Catalunya).

En aquesta diversitat, però en ambdós casos, s’observen patrons que són comuns, necessitats compartides, atàviques i que sempre figuren a l’agenda institucional com a pendents i no resoltes del tot. D’altres, evidentment són molt pròpies -tot i que igualment atàviques i compartides i situades a l’agenda permanent- dels territoris menys poblats.

Sigui com sigui els temes vinculats a les comunicacions i a les telecomunicacions, la digitalització en sentit ampli, el reforç de les estructures municipals internes i llur tecnificació, la diversificació econòmica, els equipaments estructurals necessaris, la gestió urbanística i l’ordenació territorial i mediambiental són temes constants.

De fet, la veu dels municipis, i la dels governs locals per extensió, és d’una alta potència, però no sempre porta el volum prou alt per fer-se escoltar on toca i quan toca, i potser per això va arrossegant clàssicament els temes pendents. Dit d’una altra manera, els electes locals -i per extensió, els professionals al servei dels governs locals- actuen sempre sense pensar en el focus mediàtic general i atenent constantment a aquelles necessitats més peremptòries de les seves comunitats locals, dels seus veïns, i de forma periòdica i actual, ja que allò derivat del mantes vegades citat principi de subsidiarietat -integració, de facto, entre ciutadania i institucions- no dona alternativa. I està molt bé que així sigui. A altres instàncies, com deia un antic parlamentari, les dinàmiques institucionals fan que dissortadament sovint es parli de les gelades a l’estiu i dels efectes de la calor a l’hivern, i de comissió de seguiment en comissió de seguiment, i així anem fent. Al món local, però, afortunadament això no és així.

Però no és menys cert que aquests electes locals necessiten eines, i cada vegada en necessiten més i més sofisticades, davant un món cada cop més especialitzat, en què tot va a molta velocitat i no només a les xarxes de telecomunicacions. I això és predicable a arreu del territori, des del Berguedà fins a l’Alt Urgell, i/o al Montsià, posem per cas.

Ara, però, s’observa una desorientació més gran que en anteriors dècades, ja que en molts aspectes cal foc nou. I no només als municipis amb menys població, sinó en tots.

Efectivament els municipis amb més dimensió demogràfica també tenen altres reptes, però igualment gegantins, vinculats a les polítiques de mobilitat, d’habitatge… i justament són polítiques que es retroalimenten si es té una visió de conjunt del país: és a dir, el repte de l’habitatge o de la gestió social i vital de les persones grans, posem per cas, té bona part de la seva solució en aquests territoris menys poblats, però sempre que es millorin les xarxes de comunicacions, de telecomunicacions, de serveis… Per tant, cal pensar la Catalunya del segle XXI com un tot, conjugant cohesió social i territorial.

El que hi tenim, però, a hores d’ara, són reptes antics que se sumen a les exigències noves, els debats d’abans que se sumen als nous… i tot plegat, amb uns referents institucionals que no sempre hi són com caldria i/o en la intensitat i temporalització que caldria. Normes antigues, poc actualitzades, davant de realitats emergents territorials per gestionar sense descans se sumen a noves normes, moltes de les quals, aquests electes, justament, saben que no tenen mans ni recursos per afrontar. En alguns casos, fins i tot ho saben els qui les dicten i les aproven, però així anem fent…

Si anem resseguint els diaris oficials i els acords governamentals es va veient això: no tenim encara llei de governs locals -ni, per extensió, model institucional local com un tot- però parlem de fer mantes lleis parcials al respecte com les dels municipis rurals, els d’alta muntanya… amb què no estem en desacord, en molts aspectes, però potser abans cal fer una reflexió general i tenir una visió de conjunt -ah, i com hem dit des de fa tants anys en aquestes pàgines, fa temps que anem molt tard-; o aquests dies, per exemple, anem parlant de les complexitats de la gestió de les urbanitzacions amb dèficits urbanístics amb legislacions vigents des del 2009 però no dotades econòmicament des de llavors, però, alhora, el Govern aprova memòries de projectes per adquirir sòl públic costaner en funcions de reserva i preservació. Insistim, no ens sembla malament la finalitat última de la política a perseguir, però cal tenir una visió de conjunt i tan harmònica com sigui possible, no anar aprovant accions mentre fa dècades que en tenim d’aprovades i no dotades. I el mateix amb la gestió urbanística: no podem defensar el territori i garantir-ne la utilització viable, però alhora no deixar que un pagès menut o esporàdic pugui construir una bassa de reg agrícola de determinades dimensions o una residència agrícola menuda en un municipi de 27 habitants amb una població envellida i cap -cap- activitat comercial. I això només es veu i se sap, si surts del despatx, deixes la retòrica i parles amb els protagonistes directament a peu de terreny.

Per això és més necessari que mai que la veu del municipalisme sigui més alta, clara, potent i diàfana que mai. Però per això cal també un discurs clar i sense embuts, i a totes les instàncies, i seguit d’accions concretes, i més enllà de la mera retòrica del molt que ens estimen i defensem el món local, però que després no passa de meres convocatòries de subvencions ordinàries; però poques coses, accions de reforç de la columna vertebral del municipalisme.

Aquesta setmana, en aquest sentit, a l’acte institucional del 25è aniversari de Localret -una eina potent en la digitalització local del país-, s’hi va fer referència en alguna de les intervencions dels electes locals ja retirats de formacions plurals que recordaven la seva gestió dècades enrere amb objectius ben compartits i contraposant-ho al model actual. Es deia: “Avui falta doctrina municipalista”. Discurs i acció, plural i transversal, però en defensa sempre del municipalisme. No podem estar-hi més d’acord.

Els reptes territorials i socials avui són claus, definitoris de les polítiques, dels serveis, dels equipaments… del nostre país en el segle XXI. I davant d’aquests reptes caldria que davant totes les instàncies, i de forma política i transversal, aparegués, més constantment, una doctrina municipalista convençuda i clara per fer avançar el país i/o els territoris, allunyada de les prioritats i de les agendes partidistes dels governs de torn constantment canviants, ja sigui per dir i exigir d’una vegada per totes que el món local vol gestionar i rebre més Fons Europeus dels que sembla que rebrà o per posicionar-se territorialment de forma clara i plural de com i quan es vol que sigui realitat l’Hospital de les Terres de l’Ebre, per posar-ne alguns exemples. Sense això, l’ anàlisi estratègica i partidista de curta volada i canviant sempre és el que plana, i per això els reptes vells es van sumant als nous i qui va perdent són els territoris, el món rural enfront de l’urbà… i, en definitiva, la cohesió social i territorial del país i de la seua gent.

ARTICLES RELACIONATS

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu aquí el vostre nom

6 + = 7

Últimes notícies