Estos dies, els mitjans de comunicació han recordat el cinquè aniversari de l’inici de la pandèmia pel coronavirus. Una pandèmia sobre la qual, en els seus moments àlgids, hi havia una part de l’opinió pública que compartia l’auguri que la crisi ens faria millors persones i millors gestors. La realitat, però, ni tan sols s’ha apropat a aquella predicció de futur.
Cinc anys després, el sistema sanitari continua patint una mancança de recursos que es fa més punyent en territoris com les Terres de l’Ebre, on els projectes hospitalaris de futur estan encallats, on la falta d’especialistes és preocupant i on l’ajornament d’operacions quirúrgiques a l’hospital de referència, com han denunciat els mateixos professionals, està a l’ordre del dia. Les infermeres també han lamentat que, cinc anys després de la declaració de l’estat d’alarma, continuen les limitacions d’un sistema que aleshores se va argumentar que no estava preparat. El pitjor és que ara, amb l’experiència patida i viscuda, les professionals de la infermeria alerten que no hi ha personal per a abordar futures pandèmies. De fet, el Col·legi d’Infermers i Infermeres del Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre quantifica que caldrien 20.000 infermeres addicionals per a assolir les ràtios recomanades per l’Organització Mundial de la Salut (OMS).
També l’Associació Catalana de Recursos Assistencials ha fet una crida perquè les residències, les grans damnificades de la pandèmia, entren a formar part de la xarxa de salut, en un règim de coordinació que en cinc anys l’Administració no ha sabut concretar.
