Avui divendres 14 de març es compleixen cinc anys de la declaració de l’estat d’alarma i del confinament total de la població per part del Govern d’Espanya. Aquell coronavirus havia vingut per a quedar-se i de passada canviar les nostres vides. L’impacte del virus a Catalunya expressat en xifres resulta esfereïdor, almenys allò que coneixem dels primers dos anys: 27.000 morts i 2.400.000 contagis. L’acarnissament a les residències de gent gran fou aterridor. Transcorreguts cinc anys, la transformació del model residencial no arriba, el sistema públic de salut segueix infradotat i tensionat, i els serveis socials no acaben d’abandonar l’assistencialisme. Que la memòria ens guardi de repetir errors del passat.
Tothom recorda allò que estava fent, on estava, fins i tot, com anava vestit/da quan el 13 de març de fa cinc anys compareixia el president del Govern passades les tres de la tarda i anunciava la declaració de l’estat d’alarma a partir d’aquella mitjanit. No sé si vam ser conscients del que allò volia dir des del primer moment fins al cap d’uns dies, una vegada es va poder comprovar que la cosa del confinament anava de debò, quan els supermercats quedaven desproveïts de paper higiènic i, quan al carrer es va fer aquell silenci mortuori només trencat pel pas d’alguna ambulància sorollosa anant cap a l’hospital. Tinc la sensació que fins llavors no vàrem començar a cavil·lar que allò que venia ens amenaçava l’existència, que el maleït pangolí ens havia canviat la vida per sempre. Sergio Del Molino va escriure el paràgraf més brillant sobre el temps pandèmic, ho va fer en el seu volum Contra la España vacía (juny de 2021): “Así estaba el debate cuando llegó la peste (…). Desde mi salón vi como se apagaba el mundo, y en las noches de insomnio contaba las ventanas iluminadas de los bloques de la acera de enfrente. Había mucha gente despierta. Demasiados insomnes, demasiadas mentes en vela cavilando tristuras. El país que había imaginado como una psicogeografía de afectos a partir de las ruinas que dejaron los éxodos campesinos se convirtió en una constelación de lamparitas de lectura. Ciudadanos que, como yo, pasaban páginas de un libro sin enterarse de lo que leían o veían series tontas noqueados por el presente”. I el món es va aturar…
No feia ni un mes que la consellera Vergés havia llençat aquelles paraules de calma i tranquil·litat -“campechanía” i optimisme desfermat a part d’una ignorància infinita, diria jo-, davant el que va anomenar “epidèmia de la por”. Segons la consellera, el sistema de salut estava absolutament preparat per a detectar i tractar la covid-19, de fet a Catalunya disposàvem de la millor sanitat pública d’Europa. Per a acabar-ho d’adobar, el secretari de Salut Pública de l’època mostrava molta més preocupació per la grip estacional que no pas per un virus de procedència xinesa. Ull clínic, el del Sr. Guix. 30.000 morts després podem dir tranquil·lament que ens van enganyar, que amb aquells responsables públics no hem de cansar-nos de celebrar la vida i estar vius a cada instant.
Si alguna cosa vàrem aprendre d’aquells dies tristos que es prorrogaven per quinzenes amb missatges motivadors, amb unes corbes que mai acabaven d’aplanar-se, i les mirades amenaçadores de militars uniformats, ha estat practicar la prudència ciutadana i retindre una sèrie d’indicadors que durant les primeres onades, prèvies a la vacunació massiva, van disparar la mortalitat entre els sectors més vulnerables de la població. L’edat, a partir dels 70 anys, juntament amb malalties cròniques eren factors que combinats suposaven tenir moltes possibilitats de morir. Les residències de gent gran, aquells llocs que més segurs i protegits havien d’estar, es va convertir en autèntiques cases del terror. A tot això, l’edat i ser resident, hem d’afegir els protocols de derivació que, escrits o de manera verbal, van impedir durant el primer mes les evacuacions als hospitals. Així, les residències veien en pocs dies com es delmava la seva població davant la impotència dels professionals que batallaven sense recursos. Cal no oblidar la mirada de gènere, l’exposició d’aquelles treballadores -majoritàriament- que treballaven en sectors considerats essencials i que no van poder teletreballar ni confinar-se (salut, neteja, supermercats). També aquells altres eixos de desigualtat sobre els que no hi ha dades concloents però dels que sabem la seva importància decisiva: situació laboral, estructura familiar i suport social, condicions de l’habitatge, comorbiditat, discapacitat, etc. Per resumir-ho una mica i posant l’exemple de Tortosa, l’experiència del confinament no es va viure igual a la Simpàtica i a Santa Clara. Entenent que entre el barri i la urbanització hi ha uns 150 m de distància i una rotonda, néixer a un cantó o a l’altre condiciona la vida de les persones. Les desigualtats socials creixen quan construïm ciutats desiguals. I ja per últim un concepte nou, la “mortalitat ajornada”, totes aquelles proves diagnòstiques i cribratges que van quedar sense practicar-se i que amb posterioritat van anar aflorant patologies greus no controlades ni supervisades que acaben en defuncions temps després.
L’11 de març de 2020 l’OMS declarava la situació de pandèmia. L’endemà, el Govern de la Generalitat tancava tots els centres educatius i ordenava el tancament perimetral de la Conca d’Òdena, a l’Anoia. El 14 de març, el Govern d’Espanya decretava l’estat d’alarma i s’iniciava el confinament total de la població. En sortiríem per fases un mes després, el 14 d’abril. La regió sanitària de les Terres de l’Ebre fou la que experimentà una mortalitat més baixa i atenuada, tant en homes com en dones, així es desprèn de les dades publicades pel Departament de Salut el juliol de 2022 recollides en un informe titulat Les defuncions per COVID-19 i l’impacte en la mortalitat a Catalunya (del 7 de març de 2020 al 31 de març de 2022). Són les dades recollides entre la primera i la sisena onada, durant 761 dies, durant poc més de dos anys.
Avui és el 8M -mentre estic escrivint-, Dia Internacional de la Dona. Els actes commemoratius s’han anat reproduint a totes les administracions durant la setmana i ahir vaig estar a Roquetes, on la psicòloga Sandra Basallo va ser la ponent d’una conferència sobre l’empoderament femení. Surto de la conferència donant-li voltes a un dels conceptes que ressalta la ponent, els pilars de l’empoderament, entre els quals es troba l’accés al coneixement i a la informació. Lamento verificar que no som una societat empoderada, que patim l’apagada informativa sistèmica dels poders públics i que elaborar un criteri propi a partir de la consulta de dades obertes de qualitat és una utopia -no és casual l’èxit dels pseudomitjans i la influència dels plutòcrates com a font d’informació per a molta gent que no pot permetre’s pagar per informar-se. Fa més de sis mesos que vaig sol·licitar al portal de transparència de la Generalitat dades sobre l’impacte de la mortalitat causada per la covid-19 a Catalunya, i a les Terres de l’Ebre, en concret. Demanava dades totals i percentatges per comarques i municipis -sense excloure’n cap que fos d’interès-, dades de mortalitat a les residències, ubicació i titularitat dels recursos residencials -pública o privada. Crec que no era molt demanar, més encara quan el període de temps al que m’estava referint era de dos anys (març del 20 a març del 22), i que els índexs insuportables de mortalitat es van donar durant els primers mesos, fins a disposar de les vacunes el 2021. Torno a repetir com n’és de complicat accedir a les dades per a un ciutadà com jo, algú que encara es pregunta com sent usuaris de la millor sanitat pública d’Europa -Alba Vergés dixit-, va poder morir tanta gent, en tan poc temps, i en unes condicions que intueixo poc dignes.
Si anem a les grans xifres, a Terres de l’Ebre entre el març de 2020 i el de 2022 van morir per covid-19 246 persones (130 homes i 116 dones), i se’n van infectar 48.309, xifres gens menyspreables per a una població que no arriba als 190.000 habitants (veure taula 1).
I d’aquestes xifres no tenim les defuncions desagregades pel lloc on es produeixen, per territoris; només per a Catalunya i en un recompte no massa fiable (veure gràfica 2).
Aconseguim, això sí, les xifres i percentatges per àrees bàsiques de salut (veure taula 3).
I fins aquí la informació oberta disponible, un exemple de transparència comunicativa. A nivell orientatiu podem deduir que si el 33 % de les defuncions per covid-19 a Catalunya es van certificar a les residències, 10.000 de 30.000 morts en números rodons -confirmava la presidenta d’Acra fa uns dies-, a l’Ebre unes 80 persones van morir a les residències de gent gran, tot seguint la mateixa proporcionalitat. Quedarem sense saber entre d’altres coses què va passar al convent de Jesús, a la residència de discapacitats a Deltebre, a Batea, a Paüls, a Sant Jaume o a l’escorxador de la carretera de València amb dos brots que van disparar totes les alarmes al Baix Ebre i al Montsià. La directora de Serveis Territorials es limitava a repetir el seu mantra de mans, distància i mascareta, i amb un somriure que recordo amb trets mefistofèlics, mantenia tota aquesta informació fora de l’abast de l’opinió pública. Aquest fou el model de gestió informativa durant la pandèmia.
Deu fer qüestió d’uns mesos, a una tertúlia de ràdio del matí a Catalunya, en una d’aquelles taules de debat on encara el groc i els llaços són majoritaris, el calero Josep Martí i Blanch, a voltes amb un comentari sobre el Madrid d’Ayuso i les residències, va sentenciar que a Catalunya també n’hauríem de parlar algun dia, que sí que la gestió Ayuso fou genocida però aquí no ens vàrem quedar curts. No s’ha donat l’ocasió per a poder-lo felicitar personalment per la seva claredat sobre el tema d’una banda, i per fer-me saber que no era només jo -sol enfront de l’oasi català- l’única persona que tenia dubtes sobre el què i el per què va passar. Entro ara en l’àmbit de l’opinió personal sobre els pensaments de Josep Martí i suposo que igual que jo, ell també es deu referir als protocols documentats a Madrid però no a Catalunya (protocol SEM), protocols als quals es refereix Amnistia Internacional en el seu informe Abandonadas a su suerte. La desprotección y la discriminación de las personas mayores en residencias durante la pandemia COVID- 19 en España (desembre de 2020). A la plana 34 d’aquest informe trobem els següents paràgrafs: “Amnistia Internacional pudo documentar extensamente en Madrid y Cataluña la denegación de derivación a hospitales de personas mayores que vivían en residencias, en base al lugar que residían y otros criterios generales -como la edad, el grado de discapacidad, estado de salud (ser pacientes confirmados o con sospecha de COVID-19)- sin una valoración individualitzada, lo que vulneró manifiestamente el derecho a la no discriminación de la personas mayores.
(…) En Cataluña, el Protocolo del Servicio de Empresas Médicas (SEM), dependiente del Departamento de Salud, recomienda no ingressar en la UCI a determinados pacientes de más de 80 años con coronavirus, y hacía referencia al criterio de futilidad.
(…) Amnistia Internacional ha recogido múltiples casos en Madrid y Cataluña en los que se decidió no derivar a residentes a hospitales, en ausencia de valoraciones individualizadas, con un resultado trágico”.
És a dir, va haver-hi protocols de no derivació, es van complir, i podem intuir que el resultat va ser moltes morts en condicions indignes. La setmana passada la directora de Salut Pública de Castella y Lleó, Sonia Tamames, va dimitir després d’afirmar en una entrevista a la televisió autonòmica que la pandèmia de la covid-19 no va ser tan greu. Pel que es veu hi ha altres indrets on els errors polítics exigeixen l’assumpció de responsabilitats, com en el cas de Madrid el conseller de Polítiques Socials Alberto Reyero en veure la magnitud de la tragèdia i el modus operandi del seu govern. A Catalunya, aquest model operatiu no va ser-hi mai.
Si el paisatge que deixa l’empremta de la covid-19 és desolador, no és que tot el que s’ha intentat després per esbrinar-ne les causes, corregir els errors i, evitar-ne la repetició en un futur sigui més esperançador. La comissió d’investigació parlamentària es va dissoldre en convocar-se les eleccions per al febrer de 2021, els treballs i les compareixences en comissió ni tan sols havien començat. El nou parlament sorgit de les eleccions va decidir per majoria reconvertir la comissió en un grup d’estudi, es tornava a privar de l’accés a la informació, de les sessions públiques amb llum i taquígrafs a l’opinió pública, un altre cop apagada informativa mentre l’escàndol polític per les residències es focalitzava a Madrid i es preservava l’oasi català, la comissió de la veritat es tancava amb pany i forrellat.
Les conclusions del grup de treball parlamentari (febrer 2022) -com calia esperar des de l’inici- no van assenyalar culpabilitats, van irritar i enfadar a les famílies i els professionals, i van constatar uns sistemes públics de Serveis Socials i Salut obsolets, sobrepassats, infradotats econòmicament i humana, amb un funcionament aïllat i sense compartir dades que en aquells moments eren imprescindibles per a una més eficient gestió conjunta. Lògicament, els anys de desinversió pública havien deixat la seva petjada i com diria Del Molino, quan la pesta es va presentar a casa nostra només disposàvem de tiretes i aigua oxigenada per estroncar l’hemorràgia. En aquells moments, amb una mortalitat disparada i uns mercats gestionats per pirates i especuladors de la fatalitat, el Ministeri de Sanitat es va convertir en una central de compres per a poder garantir els mitjans i recursos necessaris, no era poca cosa però no va ser suficient.
I de la resta què? Seguim a les beceroles de la integració dels sistemes salut i social, seguim amb un sector laboral de cures feminitzat i precari, continuem amb una xarxa residencial en mans d’operadors privats que defensen amb dents i ungles el seu legítim ànim de lucre, i seguim sense els pressupostos que ens calen per a garantir les inversions públiques que les cures i la salut demanen. Aquest és el panorama general, el context al qual cal exigir reversibilitat de la mà de la consellera Mònica Martínez, necessitem transformar el mètode i el marc d’actuació abans de la propera pandèmia.
I a les Terres de l’Ebre? El paisatge de Drets Socials es replica per territoris de manera idèntica, amb més o menys sort tot depenent d’aquelles administracions locals que aposten i creuen en una redistribució equitativa de la riquesa, són els que inverteixen i dissenyen pobles i ciutats inclusives, justes i democràtiques. Quan a Salut, l’estat de la qüestió és més preocupant, amb un hospital de referència i les obres d’ampliació aturades, amb el projecte d’un nou hospital que haurem d’imaginar-lo a mitjà i llarg termini encara no sabem on. Un hospital antic -50 anys- que col·lapsa, un personal sanitari cansat i emprenyat, una batalla política que ho embruta tot i només genera soroll, una consellera que pensa amb paràmetres economicistes d’empresa privada i uns usuaris que es planten i diuen prou de tanta vexació, de tanta humiliació als contribuents. Ens està quedant un inici de 2025 preciós. Que lluny queden els aplaudiments des de finestres i balcons a les vuit de la tarda, que aviat s’obliden les promeses que vam fer, com vam mentir assegurant que en sortiríem millors i més forts. A mi només em queda el record emocionat a les famílies i la solidaritat amb els professionals sanitaris que van esdevenir veritables àngels de la guarda quan tot era fosc i els caps només pressentien calamitats. Com diu la cançó de Vetusta Morla, “Los abrazos perdidos”: “Por los ángeles de alas verdes de los quirófanos. Por los ángeles de alas blancas del hospital. Por los que hacen del verbo cuidar tu bandera y tu casa. Y luchan porque nadie muera en soledad”.
Aquesta va ser una pandèmia de la qual tothom en parlava i ningú va veure venir. Han passat cinc anys i avui estem igual… o pitjor.
