Recentment, la nostra comunitat ha estat testimoni d’una tragèdia a València que ha deixat un rastre de destrucció i pèrdues humanes. En moments com aquests, la societat espera que els seus líders actuïn amb rapidesa i eficàcia per mitigar els danys i oferir suport a les víctimes. Malauradament, el que sovint veiem és una resposta política que sembla més centrada en treure rèdit de la situació que en resoldre els problemes reals.
Els grans polítics, en lloc de prendre mesures concretes per prevenir futures catàstrofes, es dediquen a llançar-se acusacions mútues i a utilitzar la desgràcia com a eina per guanyar punts polítics. Aquesta actitud no només és irresponsable, sinó que també és profundament irrespectuosa cap a les víctimes i les seves famílies.
Aquesta manca de responsabilitat política queda evident quan es revisen les mesures preventives que podrien haver-se implementat abans de la catàstrofe. Per exemple, l’absència d’inversions en infraestructures segures, la manca de protocols d’emergència eficients i la incapacitat d’actuar amb transparència són factors clau que encara fan més grans els efectes de les catàstrofes naturals. Aquesta negligència política no només posa en risc la vida de les persones, sinó que també fa més gran la desconfiança pública en les institucions.
Per altra banda, és important destacar que les catàstrofes naturals, encara que inevitables, poden ser gestionades de manera que es minimitzi el seu impacte. Això implica una planificació acurada, una inversió contínua en la millora de les infraestructures i una coordinació efectiva entre els diferents nivells de govern i les organitzacions de socors.
Malauradament, la realitat ens mostra que aquests esforços sovint es veuen eclipsats per les lluites polítiques i els interessos personals.
Un altre aspecte preocupant és la forma en què els polítics utilitzen les catàstrofes per desviar l’atenció dels seus propis fracassos. Quan es produeix una tragèdia, és comú veure polítics utilitzant els mitjans de comunicació per culpar altres partits o per destacar les seves accions superficials de suport. Aquesta manipulació de la tragèdia no només és moralment qüestionable, sinó que també impedeix una resposta efectiva i coordinada que podria salvar vides i reduir els danys materials.
El més lamentable és que, en moltes ocasions, és la mateixa gent la que ha de prendre les regnes i autoorganitzar-se per ajudar-se mútuament. Aquesta capacitat de solidaritat i resiliència de la gent és admirable, però posa en relleu una mancança greu en la resposta institucional. Els ciutadans no haurien de veure’s obligats a suplir les deficiències dels seus governs en moments de crisi.
És imprescindible que els nostres líders adoptin una postura més proactiva i resolutiva. Això implica invertir en infraestructures segures, establir protocols d’emergència eficients i, sobretot, actuar amb transparència i responsabilitat. Les catàstrofes naturals són inevitables, però la manera com hi responem pot marcar la diferència entre la vida i la mort.
A nivell local, també és crucial que no ens queixem quan els nostres polítics fan inversions milionàries per canalitzar o millorar les nostres infraestructures (encara que això després no es vegi ni doni vots). Aquestes inversions són essencials per prevenir futures catàstrofes i garantir la seguretat de la nostra gent. Hem de reconèixer i valorar els esforços que es fan per millorar les nostres infraestructures, ja que aquestes accions poden salvar vides i reduir els danys en cas de desastres naturals.
Finalment, com a ciutadans, tenim la responsabilitat de demanar comptes als nostres líders i exigir una gestió adequada de les situacions d’emergència. No podem permetre que les desgràcies es converteixin en escenaris per a la manipulació política. És hora que els nostres polítics deixin de banda les seves diferències i treballin junts per garantir la seguretat i el benestar de la nostra gent. Només així podrem construir una societat més resilient i preparada per a afrontar els desafiaments del futur.
