La setmana passada el Tribunal Suprem desestimava el recurs de la Generalitat, el Museu Nacional d’Art de Catalunya i el Consorci del Museu de Lleida i corroborava les sentències de l’Audiència Provincial d’Osca del 2017 i del jutjat de primera instància del 2015 que declaraven nul·la la venda de les 97 obres d’art del monestir de Sixena, raó per la qual, en principi, l’art sacre que va marxar del museu diocesà de Lleida no es podrà recuperar.
El passat 11 de novembre moria al seu poble, la Palma d’Ebre, Francesc Xavier Ciuraneta, bisbe de Menorca (1991-1999) i de Lleida (1999-2007), que fou també vicari general a la nostra diòcesi en temps del bisbe Ricard Maria Carles. La seva mort va passar una mica desapercebuda, després que, per motius de salut, hagués de renunciar a presidir la diòcesi lleidatana. Ara, quan el tema de les obres d’Art del museu diocesà de Lleida i el seu trasllat, en plena aplicació de l’article 155 de la Constitució, tornen a ser notícia, el nom del bisbe de la Palma pren el protagonisme i mèrit que molts desconeixen. El bisbe Ciuraneta, tal com afirmava la periodista Maria Palau en un article, Patrimoni de dol, al diari El Punt Avui el 14-11-2020, va ser el bisbe de Lleida que va desafiar la cúspide de la jerarquia eclesiàstica per a defensar la propietat catalana dels béns de les parròquies de la Franja. A diferència dels seus predecessors i d’alguns dels seus successors, administrador apostòlic inclòs, no es va agenollar davant els seus superiors de Roma i va desobeir-los quan li van exigir que lliurés les obres al bisbe de Barbastre, en aquells dies José Omella, actual arquebisbe de Barcelona. El Roma locuta, causa finita no va posar fi a les seves raons, les raons d’un perdedor, fidel a les seves idees i principis.
Les pressions que va rebre pel fet de ser conseqüent en les seves idees són difícils d’entendre i imaginar, en canvi, el silenci dels seus “germans” en el bisbat van ser i són encara, prou eloqüents. El bisbe Ciuraneta es va trobar sol, “més sol que la una” en l’eclesial defensa d’un patrimoni que Aragó reclamava a Catalunya però que no feia ni ha fet respecte a altres diòcesis o territoris de l’Estat que també tenen obres d’art que, segons la sentència del Suprem, els poden pertànyer.
L’actitud del bisbe Ciuraneta, en tant que pastor diocesà, no fou només una defensa dels seus i dels seus bens sinó també una mostra de compromís amb el que ell considerava just, un compromís que li comportà un gran desgast en lo personal i en la seva salut.
Ell va obrir als investigadors els arxius que custodien la documentació, una documentació que prova que la disputa per aquest art de frontera té poc a veure amb l’interès cultural i molt amb un estratagema polític.
El tema, però, no s’ha acabat, la Generalitat exercirà els seus drets i acudirà a instàncies superiors per fer prevaldre un criteri i una actuació que considera legítima i necessària en la defensa d’un patrimoni que ha procurat mantenir i preservar de la millor manera possible. Sense la seva intervenció i la de la diòcesi a la qual pertanyien, Lleida, aquestes obres d’art ves a saber on serien. Una altra qüestió és la perspectiva eclesiàstica, aquesta ja es pronuncià en el seu moment tot exhortant el bisbat de Lleida a retornar unes obres d’art a un bisbat, Barbastre-Monzón, que mai va fer res per conservar-les i preservar-les d’espolis i vendes perquè, senzillament, no existia.
De moment, Roma i els tribunals han guanyat. El bisbe Ciuraneta , en la soledat i la salut n’ha patit les conseqüències. La raó dels perdedors. Descanse en pau.
