M’agrada llegir els articles del periodista Josep Bayerri. Sovint explica fets que desconec, que m’ajuden a entendre d’on venim, on som i sobretot a valorar i estimar casa meva, les Terres de l’Ebre.
Un dels últims porta per títol “CatalunyaSud” i reivindica aquest nom per a les comarques catalanes de l’Ebre a cent quilòmetres al sud de Tarragona, al límit amb el País Valencià.
Ens recorda amb dades que les Terres de l’Ebre i les de Tarragona solament han estat integrades al mateix àmbit territorial des de la divisió provincial de 1823. Abans sempre havien estat realitats diferenciades, especialment durant l’edat mitjana.
Rememora el decret de la Generalitat republicana de 1933 que suprimia la divisió de Catalunya en quatre províncies per substituir-la per l’organització territorial en vegueries i la de Tortosa incloïa només les comarques del Baix Ebre, Terra Alta i Montsià.
Tots dos compartim el parer que la creació de les províncies fou l’inici del centralisme tarragoní i que la victòria del franquisme va suposar el retorn al provincialisme amb una decidida aposta del règim per potenciar les capitals com a centres de poder i això en el cas de Tarragona va facilitar la marginació de les comarques del sud.
Les Terres de l’Ebre, cruïlla dels països catalans, han patit una iniquitat fefaent en la distribució dels recursos i aquesta realitat ha sigut la llavor i empenta perquè diferents moviments culturals reivindiquen una regió territorial amb personalitat pròpia diferent de Tarragona.
L’any 1978 el govern de Josep Tarradellas creava el Consell Intercomarcal de les Terres de l’Ebre i per llei de 1993 naixia l’Institut per al Desenvolupament de les Comarques de l’Ebre. Tot plegat conduiria a la creació de la Delegació Territorial del Govern de la Generalitat a les Terres de l’Ebre (2001) durant el darrer mandat de Jordi Pujol.
La polèmica amb les vegueries va estar servida:
Tenen en el moment actual sentit o són un anacronisme?
Serà una altra administració, una despesa més a afegir a les ja existents o substituiran delegacions, subdelegacions, consells comarcals…?
I a tot això fa uns 8 anys el exrector de la Universitat Rovira i Virgili, Dr. Xavier Grau, va publicar un treball de recerca “Catalunya-Sud. Regió del coneixement”, que amb l’eslògan “Amb els peus a terra i el cap al món” resumeix la intenció d’aquest, la de ser un exercici de planificació coherent que vertebri un territori.
És un document curt amplament debatut, concís, raonat amb dades objectives que ens recorda les recomanacions de la Comunitat Europea per organitzar-nos amb grups d’un determinat nombre d’habitants, amb una magnitud de producte interior brut concreta i que disposin de centres de coneixement i recerca al voltant d’una universitat.
Aquestes regions que s’anomenen regions de coneixement ja existeixen a Europa i a Espanya.
Catalunya és una d’elles, però com a tal sobrepassa la definició de “regió de coneixement” perquè és massa gran i complexa. Té la dimensió d’un país europeu mitjà, li cal una autonomia financera real i descentralitzar les seves polítiques per a guanyar especialització i eficàcia.
La CatalunyaSud, formada per Baix Penedès, Camp de Tarragona i Terres de l’Ebre podria vertebrar una regió de coneixement amb la força dels quatre sectors econòmics: la química, l’agroalimentari, el turisme i l’energia”
Fa pocs anys la Generalitat, les universitats i un nombrós grup d’institucions van aprovar el Pacte Nacional per la Societat del Coneixement, un document que preveu la creació de Regions del Coneixement per gestionar les polítiques de recerca, innovació i promoció econòmica.
La CatalunyaSud, formada per Baix Penedès, Camp de Tarragona i Terres de l’Ebre podria vertebrar una regió de coneixement que amb la força dels quatre sectors econòmics, la química, l’agroalimentari, el turisme i l’energia, tindria la capacitat per encarar el futur d’una economia centrada en el coneixement que permetria mantenir una societat amb nivells acceptables de benestar.
Aconseguir aquesta mirada més ampla i fer-la realitat necessita d’una visió ciutadana compartida i un lideratge polític per coordinar governs, empreses i la universitat.
Tant de bo!
