Malgrat la imminent aprovació de l’amnistia, el proper 10 d’abril la gent de l’Ebre tenim una cita a Barcelona. És el dia que -insistim- malgrat que l’amnistia és gairebé un fet, jutgen l’amic i company Lluís Salvadó al TSJC, juntament amb Josep Maria Jové, acusats de desobediència, prevaricació i malversació. També hi haurà de comparèixer la consellera Natàlia Garriga, per desobediència. Cal recordar que l’anunci del judici es va produir al mes de novembre, mentre el PSOE començava en solitari el tràmit de la llei que, de sobte, va tenir l’efecte d’accelerar el procediment quan ja havien passat més de sis anys de l’espectacular desplegament policial a la seu de la conselleria d’Economia, l’espatarrant performance que tanta cua va dur, amb Jové i Salvadó retinguts a la caserna de la Guàrdia Civil, els Jordis assegurant la civilitat dels milers de manifestants -la qual cosa, increïblement, els va valer la presó, -i amb no sé quina senyora que de nit trepava per les teulades i les golfes. Tot plegat, un espectacle ben poc edificant.
“Hem vist tancats/ a la presó/ hòmens plens de raó”, cantava Raimon a l’Olympia, exactament fa seixanta anys, el 1964, però són versos que semblen acabats d’escriure. Perquè hi ha la sensació, més ben dit, hi ha la certesa que la judicatura segueix el camí de la venjança, com van denunciar els condemnats per l’Audiència Nacional el 14 d’octubre de 2019. “No és justícia, és venjança”, afirmaven a la famosa carta Dolors Bassa, Jordi Cuixart, Carme Forcadell, Joaquim Forn, Oriol Junqueras, Raül Romeva, Josep Rull, Jordi Sánchez i Jordi Turull. I, des de l’albada del dret, la venjança és incompatible amb la justícia.
“Aristòtil remarcava a la “Política” que els dos drets fonamentals de la polis democràtica eren la isonomia, la igualtat davant de la llei,
i la isegoria, la llibertat d’expressió a l’àgora”
Nèmesi, la venjança, va ser expulsada dels tribunals quan els grecs van inventar el dret al mateix temps que la democràcia. Aristòtil remarcava a la “Política” que els dos drets fonamentals de la polis democràtica eren la isonomia, la igualtat davant de la llei, i la isegoria, la llibertat d’expressió a l’àgora. No cal dir que, en la praxi jurídica, aquells principis es van veure traïts amb el temps, per la crisi social provocada per tres dècades de guerra contra Esparta, entre el 431 i el 404 aC. El judici i mort de Sòcrates, al 399 aC, i l’estranya premonició que constitueix “Els núvols”, la terrible i hilarant comèdia d’Aristòfanes (423 aC), proven que la igualtat davant dels tribunals atenesos aviat va ser relegada a la teoria.
Que uns siguin més iguals que uns altres és una vella tradició hispànica, com ho és el fet que, segons qui, encara s’hagi d’exiliar per dir o cantar allò que pensa, perquè la seua justícia no és cega, és garxa, i vigila amb un ull sempre obert als qui no són dels seus. La balança de la justícia espanyola arrossega la pesada tara del nacionalcatolicisme, de la venjança dels terratinents i els bisbes contra els intel·lectuals i les classes populars que a la República van gosar desafiar-los. La repressió franquista va ser terrible, la que es va fer en calent, sense judicis, i la que es va fer després, als anys de ferro de la postguerra, amb judicis sumaríssims sense cap garantia per als acusats, i avui és una evidència que la Transició va passar de puntetes per l’àmbit jurídic, com en tants altres àmbits.
Era el gener de 2004 quan vaig conèixer Lluís Salvadó. Sabia que era enginyer i que havia estat alcalde la Ràpita. Amb trenta-cinc anys va ser noment delegat del Govern a l’Ebre i durant sis anys vaig treballar al seu costat, a la direcció territorial d’ensenyament, primer, i de cultura, més tard. Vam conrear una amistat profunda, forjada en els moments complicats que vam compartir i, tot i ser catorze anys més gran que ell, al seu costat vaig poder aprendre a servir millor la meua gent, perquè és un dels animals polítics més considerables que he conegut. Vull pensar que, ni que fos per l’edat, alguna cosa li vaig aportar. Vaig descobrir que tenia totes les Terres de l’Ebre al cap i sé que ara, com a president del Port de Barcelona, hi té tot el país amb tots els nostres trumfos, malgrat els constants obstacles i paranys que a l’Estat li plau posar-nos. A la seua considerable intel·ligència hi suma una capacitat de treball i una autoexigència més pròpia del calvinisme suís que de la tradició ebrenca.
Els seus mèrits no sols li han estat reconeguts processalment per la judicatura espanyola: també hi ha una certa gent de nord enllà que li té ganes, ara que els indocumentats tornen a parlar de transvasaments i interconnexions. El poder intocable de les Terres de l’Ebre és el títol d’un article ple d’ignorància i mala fe que el 10 de febrer publicava el Diari de Girona.
L’autor, Jordi Xargayó, ve a dir que Lluís Salvadó, a més de ser decisiu l’any 2008 per salvar el nostre riu en temps de sequera, també és culpable de tenir sotmès tirànicament el Govern en ple, sense importar el fet que el president Aragonès sigui conscient que el greu dèficit hídric és estructural, va associat al canvi climàtic i només podem recórrer a l’estalvi d’aigua i les plantes dessalinitzadores.
Uns li faran passar el tràngol d’asseure’l a la banqueta dels acusats i segurament el condemnaran. Els altres ja l’han jutjat i condemnat. No tot és culpa dels espanyols.
