Els que em coneixeu o m’aneu seguint sabeu que utilitzo prou les xarxes socials i que soc una habitual de Twitter. El temps no em permet intervenir tant com voldria, el temps sempre resulta ser limitat, però sí que segueixo l’actualitat (o intento seguir-la) i, a vegades, faig alguna intervenció en algun fil de conversa. Aquest ha estat el cas del cap de setmana. Si voleu recuperar la discussió enriquidora que hem tingut entre dissabte i diumenge podeu recuperar-la des del meu usuari @merce_g. La qüestió és que em van etiquetar a un article que portava per títol: “El vostre sistema educatiu crea massa atur i abandonament escolar”. En realitat era una entrevista que li feien a Arthur Levine que presideix l’Academy of Teaching del MIT (Massachusetts Institute of Technology) i el Teacher College de Columbia als EUA.
Acompanyava aquesta entrevista una referència a algunes dades que evidencien que el nivell d’abandonament escolar i d’atur és altíssim a Catalunya i a Espanya (només darrere de Grècia). Un 15% dels estudiants abandonen el sistema escolar i fins a un 32% arriba el nivell d’atur entre els joves. D’altra banda, les empreses manifesten, des de fa temps, que no troben persones formades amb els perfils que necessiten per cobrir les seves necessitats. En aquest punt podríem dir que estem davant d’un triple fracàs. El sistema escolar que no té la capacitat de motivar i retenir els estudiants, el sistema productiu perquè no té prou oportunitats per a ocupar tota una gran part de la població jove i, tots dos, perquè no han estat capaços de posar-se d’acord per poder definir uns plans formatius que siguin, a la vegada, motivadors i orientats a les necessitats canviants del mercat de treball.
Tot i que, en general, podríem estar d’acord amb la distribució de responsabilitats la veritat és que la discussió del cap de setmana es genera perquè es comencen a carregar totes les culpes a sobre del sistema escolar com si aquest fos l’únic responsable que hi hagi massa nivell d’atur.
L’argument, el de sempre, és que no formem les persones com cal, no tenim un coneixement prou adequat de la realitat i ens falta més capacitat d’autocrítica per assumir que no fem les coses bé i actuar en conseqüència. Els que em llegiu sabeu que sempre acabo defensant el valor de l’educació i de l’escola tot i sabent que no són perfectes cap de les dues. En aquest sentit han anat els meus arguments.
Em primer lloc he de dir, com ja he dit altres vegades, que l’escola ha de fer la feia que li pertoca amb la màxima qualitat possible, però aquesta institució només té una part de la responsabilitat. Les altres parts estan, han d’estar-hi, distribuïdes entre la família, el món econòmic i productiu, l’àmbit de les polítiques públiques i de tota la societat en general. Si no som capaços de donar a l’educació i a l’escola el valor i reconeixement que els calen i es mereixen hi ha una part de problemes que no podrem solucionar mai. Mentre anava intercanviant arguments amb els col·legues se m’acudien preguntes com ara: li donem prou valor a l’educació?, és possible que l’abandonament el generi, també, el poc reconeixement que se li dona socialment i professional o una persona formada? Per què es genera tant d’atur en el col·lectiu de joves? Les empreses coneixen i reconeixen el valor d’una persona ben formada i la contracten i retribueixen en funció del seu nivell? Es una excusa el fet de dir sistemàticament que la gent arriba mal preparada per a justificar les contractacions cada vegada més precàries i els salaris cada vegada més baixos? Les famílies fan la seva tasca educadora de la millor manera? Per què no hi ha veritables comunitats educatives que comparteixin objectius comuns orientats a disminuir els nivells d’abandonament i d’atur entre els joves? … podria continuar quasi fins a l’infinit però potser aquestes preguntes ja ens generen prou línies de reflexió i de pensament.
És evident que l’escola és una institució que té estratègies de canvi molt lentes i que el món que l’envolta va a una velocitat moltíssim més ràpida que no els processos de formació, però no és menys cert que no es pot dir que l’escola no en sigui conscient. Segur que podria fer més coses de les que fa, però només revisant tota la quantitat de programes, estratègies i reptes que se li plantegen i que ha d’assumir se’m fa difícil dir que aquesta és immobilista. A més, tot això passa en un context on no té prou referents, moltes vegades, ni socials ni polítics.
Segur que ja heu sentit els darrers dies a la ministra Celaà dient que ja té a punt una nova llei general d’educació. Comptem quantes n’hem tingut en els darrers 20 anys? … quan es fan informes internacionals valdria la pena que apliquéssim aquest factor corrector.
Al tema de la legislació educativa n’hi hem d’afegir un altre que per a mi és més preocupant. Tothom es sent en el dret de parlar d’educació i d’interferir totes les vegades que li sembla en la tasca dels docents. Massa vegades, desautoritzant el professorat davant dels estudiants. En aquest sentit un prec … si mai teniu la necessitat de fer-ho compteu fins a mil, si cal. Si desautoritzeu el professor mai més aquest tindrà la capacitat de tenir un ascendent sobre l’estudiant. És més, aquest segon es sentirà en el dret de poder-lo menystenir per sempre.
Seria convenient que ens replantegem les darreres reformes laborals i comencem a prendre consciència de quina és la situació de la gent jove que pretén ingressar al mercat laboral. En general, l’atur no és conseqüència de manca de formació. Massa vegades és té la temptació de parlar de “sobreformació” i aquí si que torno a discrepar totalment. El problema no és que la gent estigui molt formada, de fet hauríem d’estar-ne orgullosos, sinó del poc interès que té el mercat laborar de reconèixer el valor d’un professional ben format. Més formació, més exigències, més sou … més val que no estigui tan format i llavors s’ha de conformar amb el que li ofereixen. Segur que deveu pensar que simplifico massa però com a reflexió general us invito a pensar-hi.
Per acabar, com faig altres vegades, he de dir que quan fracassa l’educació no només fracassa l’escola sinó que la responsabilitat és de tots. Comencem a donar valor a l’educació i respectem el valor del treball escolar i col·laborem i acompanyem-lo si considerem que hi podem aportar coses. Només així podrem aconseguir una educació 360, que és del que tant es parla darrerament i aconseguir que aquesta expressió sigui alguna cosa més que proposta mediàtica.
