Vaig tenir la gran sort d’estudiar al Bau (actual Institut Dertosa, però, per a molts, sempre serà “el Bau”) i aprendre de professors inoblidables. A primer de batxillerat podíem escollir una optativa i ho vaig tenir clar: teatre. Havia fet un crèdit variable a l’ESO amb la professora Manolita Nadal i ho havia passat tan bé que no vaig dubtar a repetir.
El teatre és de les assignatures més completes que poden existir, un ensenyament que ajuda al mateix creixement personal, i em sobta que tinga sovint poca presència o se’l considere menor. Així, sense pensar-ho molt, se m’ocorren infinites virtuts: augmenta l’empatia i la capacitat de posar-se en la pell de l’altre i d’expressar els sentiments i les emocions; et fa millorar la memorització, la vocalització, el to de la veu, la postura, l’oratòria, la defensa d’idees; treballes cos i mirada, mans i veu i la forma d’adreçar-te i comunicar-te amb els altres; aprens sobre literatura, art o història; es fomenten els valors d’equip, la cultura de l’esforç, passant hores assajant amb els companys; t’ajuda a vèncer la timidesa, a dominar els silencis, a gestionar la temor i a enfrontar-se als nervis en presentacions i actes en públic, en entrevistes de faena i en haver d’improvisar i reaccionar ràpidament en una situació que no has pogut controlar, entre altres.
Anys més tard, vaig entendre com de valuoses havien sigut estes lliçons quan a la carrera el professor i actor Oriol Grau ens impartia l’assignatura de comunicació no verbal i expressió oral i una de les proves finals va ser fer un petit monòleg en un teatre. Sols vaig fer un any i tres mesos de teatre i en canvi em sembla que des de llavors li tinc menys temor a la vida. “El teatre és vida”, deia Manolita Nadal. Jo també ho penso.
