HomeOpinióFirmes setmanarilebre.catLawrence Ferlinghetti: una generació

Lawrence Ferlinghetti: una generació

Estar en un segon pla no significa refugiar-se en la rereguarda, i donar el nom a una generació és molt difícil i, de vegades, impossible. Només cal mirar el món d’avui per a fer-nos càrrec de quin nom li posaríem, a la vida que ens toca viure. Quan va caure el mur de Berlin, va caure l’anomenada ‘guerra freda’ i avui sabem que el nostre món és fred, impossible, canalla, hipòcrita i quants adjectius li volem posar. En el cas d’Espanya, vam ser molts -jo entre ells- els que a la mort de Franco i als pactes de Moncloa, pensàvem que la política aniria molt bé, però des de Catalunya hem vist que hi ha moments en què a Madrid -la vella Castella- li interessa una batalla constant, no ja d’incomprensió, que ens comprenen perfectament, sinó de menyspreu i desprestigi, que transformen en vots. Quin nom li posem a la generació actual de joves catalans que han estat jutjats per participar en manifestacions -no m’estic referint als golfos que en nom de Pablo Hasel, amb vandalisme i crueltat han saquejat, robat i destrossat botigues i tota classe d’establiments del passeig de Gràcia barceloní- reivindicatives i pacífiques?

Ens hem de preguntar, si, efectivament la Generació Beat acaba en 1969, any de la mort de Jack Kerouac. No vull entrar si A la carretera és una bíblia, un manifest o una acta fundacional. El que ens interessa és saber si aquesta generació va marcar un abans i un després, immediatament a l’acabament de la Segona Guerra Mundial i al lamentable crack econòmic de 1929,  i si la seva influència arriba fins avui.

questa generació s’ha de posar en sintonia amb el context històric dels anys cinquanta i principis dels seixanta del segle passat. Una època de canvis profunds amb noves perspectives per als anys que vindran

Lawrence Ferlinghetti va morir el passat febrer als 102 anys, va sobreviure al segle XX, i ens hem de fixar, més enllà de si és un outsider d’aquesta generació, si ha passat a la història de la literatura com un gran poeta, un visionari editor o un culte llibreter. Aquesta generació s’ha de posar en sintonia amb el context històric dels anys cinquanta i principis dels seixanta del segle passat. Una època de canvis profunds amb noves perspectives per als anys que vindran: fa poc que ha acabat una guerra en la qual els americans s’han involucrat, i tot acompanyat d’una brutal repressió que exerceix la seva política en tots els ordres de la vida, fent allunyar de bona part de la societat molta de la seva joventut. En aquest moment entra en escena la Generació Beat: Jack Kerouac, Allen Ginsberg, Neal Cassidy i William Borroughs, entre altres, formen el nucli principal, i també Ferlinghetti, descontents, decebuts i traïts per un món que no els accepta. San Francisco es converteix en la ciutat mítica, una ciutat mediterrània pel clima i la forma de viure per a molts d’ells i es transforma en l’epicentre de molta joventut que veu en la ciutat californiana una vida més lliure i desinhibida, lluny de la polititzada i freda Nova York, on es pot experimentar una contracultura que aplegui tot aquest descontentament. Lawrence Ferlinghetti aglutina tota aquesta joventut en la seva llibreria City Lights, nom inspirat en Luces de la ciudad de Charles Chaplin. Ferlinghetti publica en la seva col·lecció de llibres de butxaca tots els seus amics i la Pocket Poets Series esdevindrà l’aparador de la seva literatura, que va obtenir el major èxit la nit del 13 d’octubre de 1955 a la galeria Six de San Francisco, quan Allen Ginsberg llegiria la celebèrrima Aullido, amb la companyia de Kenneth Rexroth, que va oficiar de mestre de cerimònia aquella llegendària nit i quan encara ressonen les paraules de Ginsberg:
“He visto los mejores cerebros de mi generación destruídos por la locura, famélicos, histéricos, desnudos”

Kenneth Rexroth i Ferlinghetti són els grans intel·lectuals dels Beats i encara que no representen el rebel sense causa de James Dean, sí que van posar els fonaments per fer de San Francisco una ciutat contacultural i la influència de la qual -a la qual van seguir els hippies- arriba fins avui. Amb Eduardo Margaretto, en alguna ocasió vam comentar la possibilitat d’anar a San Francisco per conèixer personalment Ferlinghetti. Ja hem fet tard.

Eduardo Sanchez
Eduardo Sanchez
cronista cultural
ARTICLES RELACIONATS

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu aquí el vostre nom

+ 22 = 25

Últimes notícies

-->