A l’adolescència, quan tenia 15 i 16 anys, vaig descobrir la meva passió per la premsa, especialment en saber que, abans de la Guerra, a Tortosa hi havia fins a quatre periòdics diaris.
D’un d’aquests, Heraldo de Tortosa, encara conservava el nom en la impremta on s’havia editat al carrer Teodoro Gonzalez, cantonada a San Ildefonso. També la figura del que havia estat el seu propietari i director Jose Monllao Panisello, més conegut per la seua signatura “Llaonet”.
Quan vaig començar a La Vanguardia, el desembre de 1964, anava a veure’l per demanar-li consell, ell ja tenia 72 anys però encara continuava com a corresponsal de Diario Español l’únic diari, com ara, a tota la província de Tarragona.
El company “Llaonet”, ell volia que el tractes així, em donava explicacions d’una premsa que ja no existia; jo escoltava amb respecte els seus relats de vell, més o menys com m’escolten ara els joves periodistes que acudeixen a mi. Tenia als prestatges de dalt de la impremta els volums de L’Heraldo entre 1924 i 1937 que s’havien salvat de la desfeta. Els hi demanava un a un i me’ls emportava a casa per llegirlos amb fruïció. Com llegia tot el que trobava, especialment els únics periòdics, setmanaris això si, que aleshores hi havia al territori: Bajo Ebro (1955-57) i La Voz del Bajo Ebro que fou la seva continuació.
Vaig començar a col·laborar-hi l’any 1966 amb Vicent Sanmartin com a director; alguns articles els signava amb el meu nom, els que menys, i molts amb els pseudònims Montcaro i Ilergo. Vaig plegar l’any següent quan David Català, que havia assumit la direcció es va negar a publicar res meu, per les crítiques que feia a l’ajuntament des de La Vanguardia.
Quan va entrar Paco Climent com a director vaig torna a col·laborar signant sota el pseudònim de J. Flavio (nom inspirat en l’historiador juedeo-romà Flavio Josefo). A l’edició de 22 de novembre de 1974 vaig escriure un article sota el títol de Los 25 tortosinos del futuro que entroncava amb textos similars apareguts a les més prestigioses publicacions del país; l’escrit tingué gran repercussió a nivell local ja que donava una relació de persones, de totes les tendències, que jo pensava podien ser significatives els anys immediats. La reacció de la dreta fou furibunda atès que apareixien noms de gent d’esquerres i pocs de dretes aleshores en el poder (al cap de deu anys el temps em va dona la raó).
El director del Setmanari, pressionat per David Català que exercia com a editor del periòdic, em va demanar que deixés de col·laborar, tot i que es va negar a dir qui era l’autor d’aquells articles. A mesura que passava el temps augmentava la meua dèria perquè Tortosa recuperés la seua prestància periodística diària.
El 1974 Diario de Barcelona fou objecte d’una total remodelació sota la direcció de Manuel Martin Ferran. Jo el coneixia per la meua relació amb Antonio Alvarez Solis, fundador d’Interviu i director de la revista Economia Mediterrania on jo tenia una secció fixa. Li vaig proposar treure una edició del Diari sota la capçalera de Diario de Tortosa; el cos del periòdic seria el mateix que la matriu de Barcelona amb un plec de quatre pàgines pròpies.
La cosa no va tirar endavant perquè aleshores la tecnologia no permetia fer-ho; fou el model que temps després seguiria El Punt, entre 2000-2004, l’única vegada que Tortosa ha arribat a tenir un diari propi amb una redacció i un consell editorial propis. El meu desig no va defallir i el 1976 van crear una editora EDECSA que tenia per finalitat editar un periòdic diari a les Terres de l’Ebre que es diria Vegueria. A l’hora d’arrancar, els números no quadraven el que afegit a la voluntat de control polític per part d’un dels socis va fer naufragar el projecte.
Fou aleshores que començà en solitari, l’aventura del Setmanari Ebre Informes pensant que algun dia podria esdevenir el diari del territori. S’hi va anar afegint gent extraordinària que ho feren possible, tot i que jo vaig pilotar la nau fins a l’octubre de 1985. Aleshores a Tortosa hi havia dos setmanaris: L’Ebre Informes i l’històric La Voz del Bajo Ebro que el 1982 acabaria catalanitzant-se per La Veu del Baix Ebre sota la direcció de Ximo Rambla. Amb el temps els dos setmanaris, amb Migjorn, un altre periòdic local editat a Amposta, acabarien fusionant-se primer en La Veu de l’Ebre, el 2001 i després en L’Ebre.
L’Ebre arriba al seu número mil com un gran periòdic que, malgrat la seua condició de setmanari, assoleix un nivell professional i una composició tècnica molt superior a la de molts diaris de la premsa perifèrica. Esperem que, quan arribe la creació de la Vegueria de les Terres de l’Ebre, passi a convertir-se en el diari del territori com altres d’àmbit provincial. Més enllà del futur, però, cal deixar constància que darrere seu hi ha la història de Tortosa i les Terres des de l’Ebre dels darrers setanta anys.
